Dues anècdotes separades per un espai de 30 anys expliquen el sentiment profund de Juan Cruz Sol, que va morir ahir amb 73 anys, pel seu València Club de Futbol. La primera va succeir en 1975, quan el llegendari defensa dret del València va ordenar de sobte al xofer que el portava a Madrid que parara el cotxe. Estaven a Motilla del Palancar, en plena matinada, i Sol s’havia penedit de fitxar pel Reial Madrid i deixar arrere Mestalla. La gran bomba del mercat d’aquell estiu va quedar en suspens durant l’hora que va costar convéncer el defensa que seguiren el curs per carretera fins a la capital. Després de cinc temporades va tornar al València. Aquell fitxatge pel Madrid s’havia forjat en una cacera, en la qual va coincidir amb Santiago Bernabéu, que, al seu torn, ja havia negociat amb Ros Casares, aleshores president valencianista.

La següent no és tan coneguda. Sol, reclutat pel seu amic Frank Arnessen, formava part de la xarxa d’observadors del Chelsea a Espanya. I es va presentar l’ocasió de signar, en edat juvenil i amb un simple canvi de residència, Raúl Albiol, una de les perles de la pedrera de Paterna. Sol va atendre el prec del València CF i no va atacar la presa, i, amb el seu inconfusible do de gents, va dissuadir el club londinenc del fitxatge del juvenil. En el futbol, esport que ja havia canviat per sempre amb el desembarcament d’inversors estrangers en les grans lligues, persistien vells codis que Sol respectava amb elegància.

En aquest tristíssim any per al club de Mestalla, amb Juan Cruz Sol, Loqui per als seus amics, que eren legió en qualsevol ciutat, el València CF perd un dels seus futbolistes més llegendaris. Va jugar 381 partits entre 1965 i 1981, va ser capità, campió de Copa en 1967, de Lliga en 1971 i de la Recopa i la Supercopa d’Europa en 1980, delegat, directiu i ambaixador del club. Però la seua figura carismàtica no es pot entendre únicament des del llegat estadístic d’un palmarés, la seua transcendència va molt més enllà.

Sol entronca amb la gran tradició de futbolistes bascos de l’entitat de Mestalla, d’aquell club en la primera alineació oficial del qual ja hi hagué un basc, el davanter Nicolás Guerendiain, guipuscoà com Sol. El club que va dominar el futbol espanyol dels 40 amb una desena de bascos, de diferents ideologies, però que van trobar en el València un relat compartit i van tirar arrels per sempre a la ciutat. Va ser un basc, Mundo, el que li va proposar reconvertir-se en lateral dret. Va ser un altre basc, Iturraspe, l’encarregat de fitxar Sol amb només 17 anys, sorprés per les condicions de l’aleshores interior dret que havia aprés a jugar al carrer San Francisco d’Elgoibar, començava a despuntar en el Gazteak i compaginava el futbol amb el joc de pilota basca. Una passió que no va abandonar ni durant la seua pràctica professional futbolística, ni una vegada retirat. Són desenes els frontons i trinquets valencians que van veure Sol en acció fins a quasi els 60 anys, jugant amb la seua inconfusible cabellera, amb el seu nas de boxador amb el septe trencat en un partit contra l’URSS i les seues cames encorbades.

El servei al club de Sol va continuar una vegada ja retirat. Va acompanyar els Antonio Company, Paco Real, Jaume Ortí, Españeta i tants empleats i dirigents, molt enyorats, que li donaven al València una dimensió pròxima i més humanitzada. Va atendre l’equip com a delegat fins a aquell error en Copa del Rei a Novelda, amb l’alineació indeguda de Serban, que va suposar l’eliminació del València. Un descuit que el valencianisme li va perdonar a l’instant, però que ell ja no oblidaria la resta dels seus dies. I Juan era la cara amable que atenia qualsevol aficionat en els hotels de concentració i que en cada pretemporada prenia algun café amb els periodistes i desplegava converses cultes i plenes de bondat.

Amb motiu de l’última final de Copa del València, el maig de 2019, aquest redactor va ajuntar Sol i els seus companys Sergio Manzanera, Antón Martínez i José Vicente Forment, tots ells protagonistes de l’últim precedent d’un Barcelona-València en una final de Copa. Un partit decidit en la pròrroga amb un 4-3 esguitat d’escàndol, amb una intervenció decisiva de l’àrbitre Sáiz Elizondo. A mesura que els quatre homes savis anaven refrescant la memòria i exorcitzant el record amarg d’aquella nit, Sergio, Antón i Forment van coincidir en l’expulsió per protestes de Sol en el minut 70 com la causa de la derrota. Mentre els tres increpaven Sáiz Elizondo, Sol va desplegar el seu somriure i resolia la qüestió: “Loqui, no els faces cas a aquestes feres. És el preu del futbol. Ja està”. I, amb la mateixa elegància, ha representat el València CF fins al final, per ingrat que siga el present incert de l’entitat. Era l’obligació de l’últim cavaller.