Quan, el 26 de setembre de 1978, ‘La portentosa vida del pare Vicent’ s’estrenava al cinema Goya d’Alcoi, una bomba va explotar en els banys de l’edifici durant la projecció. No va haver-hi més víctimes que els vàters. En la matinada de 18 de novembre d’aquell mateix any, el domicili de Joan Fuster va ser objecte d’un atemptat quan un artefacte amb trossos de metralla va fer explosió en una finestra. L’escriptor, que no va patir cap dany, va tornar a ser víctima d’un altre atac similar el setembre de 1981. El 4 de desembre de 1978, el destinatari d’un paquet amb pólvora i metralla va ser Manuel Sanchis Guarner. La Policia va desactivar la bomba després de ser advertida pel lingüista.

Aquests atacs de l’extrema dreta de l’època van tindre el corresponent ressò en la premsa de l’època, però va haver-hi molts més casos que a penes van tindre repercussió, potser perquè formaven part de l’estranya quotidianitat d’una època convulsa o perquè moltes vegades la Policia ni tan sols investigava els fets. Va ser això, precisament, el que va passar el 9 d’octubre de 1979.

Aquella va ser una de les jornades més tumultuoses de la coneguda com a «batalla de València». Els ultres van agredir, durant la processó cívica, l’alcalde Ricard Pérez Casado, el president de la Generalitat Manuel Girona, els membres de la corporació municipal i les autoritats acadèmiques. A la vesprada, en acabar la manifestació de les forces valencianistes al costat de les Torres de Serrans, i mentre hi actuava el grup Carraixet, la Policia va ordenar desallotjar la plaça dels Furs després de rebre un avís de bomba.

Sota una furgoneta aparcada prop de l’escenari, els Tedax van trobar i van desactivar dues bosses amb nou botelles de cristall plenes de gasolina. En l’interior del vehicle hi havia una dona donant-li el menjar a una xiqueta de només dos anys. Eren Carmen i Vanessa, esposa i filla menor de Lleonard Giner, el fundador del grup que, en aquell moment, actuava a la plaça i en el qual cantaven les altres filles de matrimoni: Mari Carme, Lleonard fill, Eva i Myriam.

L’intent d’atemptat mai es va investigar i els fets van quedar com una espècie d’anècdota familiar que ara ha sigut recuperada en La bomba Carraixet, un documental dirigit per Helena Sánchez i produït per Los sueños de la Hormiga Roja, juntament amb À Punt, que s’estrena aquesta vesprada al teatre Micalet. Allí, precisament, va ser on, en 1978, la banda de Tavernes Blanques va presentar el seu primer disc, ‘Beure, cantar i ballar’, un treball de folk cantat en valencià que va convertir aquesta formació familiar (a més dels Giner, al costat d’ells hi havia Rafa Arnal i Pere Marco) en una de les predilectes dels aplecs, de les trobades, festes populars i manifestacions de la Transició valenciana.

El record de la bomba sota la vella Ebro de segona mà que Carraixet usava per a les seues gires és l’eix central d’un documental que repassa la carrera del grup, un dels més longeus del panorama musical valencià. Les germanes Giner continuen actuant i les seues filles i fills van unint-se a elles o llançant projectes com Pabordets. En Carraixet, com assenyala en el film l’antropòloga i artista Monty Peiró, la música és un «llegat familiar» i la família, «un lloc d’aprenentatge».

A més de ser el reflex d’una època tan efervescent com perillosa —les filles de Lleonard recorden com el seu pare es va enfrontar amb la seua guitarra a un ultra que va pujar a l’escenari per a atacar-lo amb un ganivet, o com la seua mare va ser envoltada i colpejada en diverses ocasions quan acompanyava la família—, el documental reivindica la importància d’aquesta formació, primer, com a recuperadora i actualitzadora de la música tradicional valenciana, i, després, com a defensora d’una visió femenina del rock i en valencià quan a penes ningú el practicava així.