La casa de l’àvia de Francina està en silenci. És un silenci trist, estrany, com el silenci d’abans de les tempestes. Perquè ací encara no han pogut rompre a plorar per ella. Encara no poden creure’s que la seua xiqueta, el «somriure vivent», com la defineixen, se n’haja anat. Tenia 12 anys i ha sigut el coronavirus qui ha aconseguit apagar el seu somriure.
«Mentre continuem parlant d’ells, no es moren del tot». Ho diu Ruth, la mare de Francina, que, al costat del seu marit Elías, ha volgut contar el pitjor mes del seu pitjor any perquè la història de la mort de la seua filla hi arribe, commoga, ajude, però sobretot consciencie sobre el que és la malaltia, les conseqüències que té i la necessitat de protegir-se’n i de «protegir els nostres», perquè Francina «havia superat una operació a cor obert quan era una xiqueta de bolquers, quatre cateterismes, pneumònies, grips, etc., perquè era una lluitadora, però no ha pogut amb açò».
Francina va nàixer amb la síndrome de Mowat Wilson, un grapat d’anomalies congènites que la feien estar en el sac del col·lectiu de més risc enfront de la pandèmia per la delicadesa del seu cor i dels seus pulmons.
«Els xiquets amb aquesta síndrome naixen amb els òrgans com no acabats, sense madurar. Francina tenia retard intel·lectual, autisme, atonia, epilèpsia...», però el que sanitàriament més marcava la xiqueta eren els seus problemes de cor, «molt importants, i una hipoplàsia pulmonar. Els seus pulmons funcionaven al 20 i al 60 %. Sabíem que tenien data de caducitat», explica Ruth.
Amb aquestes cartes que la capritxosa genètica havia volgut repartir, en la família de Francina estaven acostumats a mirar la mort de prop.
Un pols amb la mort
«Ella mantenia un pols amb la mort des que va nàixer i pot ser que jo, per tot això, ja porte la meitat del dol fet per la meua filla», reconeix Ruth, que es nega, però, a donar-li la raó a qui diu que només els majors o els més vulnerables són els que estan sucumbint a la pandèmia.
«Sí, la meua filla tenia moltes patologies prèvies, però que la gent entenga que d’açò no només estan morint els majors de 90 anys, que hi ha gent jove amb patologies o sense que també ha mort o que ho estan passant malament». Aquest és l’objectiu de Ruth: contar el que els ha passat, perquè s’entenga que al dolor de perdre una filla se li uneix el dolor per haver-la perduda així. «Des que va nàixer, vivíem pensant que es podia morir qualsevol dia, però morir per la COVID no és el mateix. És la soledat absoluta».
L’aïllament que s’imposa als malalts de COVID-19 des del moment en què entren per la porta d’un hospital genera una sensació d’irrealitat en la família que els pares de Francina encara no han pogut dissipar. No pots estar prop del malalt, guardar el seu llit nit rere nit, ni tan sols acomiadar-te en els últims moments, amb un bes i un adeu.
Només et queda rebre el comunicat diari de la seua evolució a l’UCI en una telefonada diària i acomiadar-te d’un cos ja fred, quan el final és irremeiable, enfundat en un equip de protecció especial EPI i sense poder abraçar els teus. La soledat més absoluta.
COVID, un comiat sense poder dir adeu
La menuda va començar a tindre febre el divendres 6 de novembre, després que una companya del seu col·legi donara positiu. «Allargàrem el confinament tot el que vam poder, perquè teníem una por atroç i sabíem que, si l’agafava, podria no contar-ho. Però va arribar setembre i vam haver de fer el cor fort: a casa no aguantava i per a Francina anar al col·legi era la felicitat absoluta».
La febre va seguir i, quatre dies després, la xiqueta va haver d’ingressar d’urgència a l’hospital de Sagunt. «La meua filla va eixir de casa el dia 10 de novembre camí a l’hospital de Sagunt i jo no vaig poder anar amb ella perquè també havia donat positiu», conta Ruth. Va ser l’última vegada que la va veure amb vida. El seu pare Elías sí que la va poder acompanyar els dos dies que va estar en planta, quan els seus pulmons encara estaven nets. Però el seu estat va empitjorar i, en qüestió de 48 hores, la menuda va ser traslladada a l’UCI de l’Hospital La Fe.
Hi va entrar sense els seus pares i sense els seus pares se’n va anar, perquè en els dies que va durar la seua lluita no van poder ni veure-la. Nou dies després d’entrar a l’UCI, 13 des que la seua mare la va abraçar per última vegada, 17 des que van començar els símptomes, va arribar la telefonada que ningú voldria haver rebut d’un equip de professionals als quals la mort de la menuda també els va afectar.
«La sensació que et queda és que no ha passat perquè no has pogut estar amb ella. No has pogut dir-li adeu, la caixa està tancada en el funeral... Costa tant començar així un dol». És aquesta soledat, aquesta cruesa de com ha sigut l’últim viatge de Francina la que ha animat els seus pares, a penes dues setmanes després de la seua mort, a contar tot el que han passat, perquè la història de la menuda servisca per a alguna cosa.
«Em costa creure que no està al col·legi o en un campament i que no vaja a tornar-la a veure. Vull que aquest dolor que sentim servisca per a alguna cosa, perquè la gent entenga que açò no és una grip, que és molt real i per a demanar a la gent que es cuide, que ho faça de veritat, sobretot de cara al Nadal, perquè per COVID no només s’estan morint els majors».
