Lorena, de 38 anys, roman en coma, a l’Hospital Clínic. El seu estat és molt greu. Els metges li extrauran, per cesària, el seu bebé, en el seté mes de gestació, perquè necessiten intervindre-la d’urgència per a salvar-li la vida i tractar de pal·liar les conseqüències del vessament cerebral. La situació no és bona, però està viva. I ho està gràcies a la preocupació de les seues amigues i familiars i a la intervenció del seu altre fill, Víctor (nom fictici) de només quatre anys.

Va ser el seu enviament constant de missatges per Messenger i WhatsApp, que van inundar els mòbils de les amigues de la seua mare, i el fet que contestara a totes les telefonades que van arribar al telèfon de Lorena, el que va activar l’alarma. El senyal definitiu que passava alguna cosa fora del normal va arribar de la mà de l’àvia paterna de Víctor, que resideix a Dinamarca. «Va estar telefonant i telefonant diumenge a Lorena, però no contactava amb ella. Li agafava el telèfon el xiquet i aquest només li deia que ‘la mare està adormida’ i que no li contestava».

La dona, espantada pel que li haguera pogut passar a la seua nora, de 38 anys i embarassada de set mesos, va demanar a una amiga de Lorena, Smargie, que acudira al seu domicili. La dona va acudir amb una altra de les millors amigues de Lorena, Jacqueline, qui, de fet, s’ha fet càrrec ara del menut mentre la seua mare roman hospitalitzada.

Les dues van fer sonar el timbre una vegada i una altra, però ningú els obria. Finalment, va ser Diana, una veïna de la finca, qui els va facilitar l’entrada. Van tornar a fer sonar el timbre, però només hi responia Víctor. «No podia obrir la porta. Se sentia que rascava el pany amb alguna cosa, però no hi havia manera», relata Diana, que, minuts després, va decidir telefonar al 091, «perquè era molt estrany i estava clar que li havia passat alguna cosa a la mare i que el xiquet estava en perill en estar sol a casa».

Dos agents de la Policia Nacional hi van acudir de seguida, però tampoc van poder fer molt més que les tres dones: parlar amb el xiquet a través de la porta. «Van intentar obrir-la amb un plàstic, però hi havia la clau posada, així que van demanar urgentment la presència dels bombers», explica Diana.

Un xiquet salva la vida a la seua mare enviant àudios de Whatsapp Agència EFE

La va abrigallar i li va “oferir” menjar

«Pocs minuts després, hi van arribar, i un bomber hi va entrar per la finestra que dona al carrer». Va trobar el xiquet en bon estat i la seua mare, caiguda boca avall en una de les habitacions. Tenia peces i trossos d’aliments col·locats sobre el seu cos; possiblement el menut l’havia abrigallada creient que estava adormida i li havia deixat aliments en veure que no reaccionava. El bomber va comprovar que tenia pols però que necessitava ajuda mèdica urgent. Aleshores, ja havia arribat al lloc, al barri valencià del Grau, una ambulància del SAMU. Atesa la dificultat per a obrir la porta principal, la metgessa va entrar amb els bombers per la finestra, amb l’ajuda de l’escala d’altura i va poder intubar i procurar el primer tractament a la dona, que patia un vessament cerebral.

«Ens van dir que, si hagueren tardat una mica més, hauria mort». Finalment, els bombers, amb l’ajuda dels policies, van aconseguir despanyar la porta i franquejar el pas perquè els sanitaris evacuaren Lorena d’urgència. El seu estat, en aquell moment, era gravíssim.

De fet, va ser intervinguda d’urgència només arribar a l’Hospital Clínic i ara està en coma. El pronòstic no és bo i dependrà de l’evolució en les següents hores. Els metges no saben quant de temps va romandre sense atenció sanitària, quant de temps portava en terra, inconscient, a casa, amb l’única companyia del menut Víctor.

Els metges practicaran una cesària a la dona, que roman en coma, per a evitar danys al bebé, de 7 mesos de gestació

«Estem convençudes que no va ocórrer diumenge, sinó dissabte. Ella és molt activa en Facebook i l’últim que va pujar va ser unes fotos d’un biko que va cuinar aquella vesprada», unes postres típiques de Filipines, el seu país d’origen i de la resta de les amigues. A partir d’ací, ningú la va tornar a escoltar. Totes les telefonades les va atendre Víctor. Dissabte, a les 19.29 hores, li va telefonar una altra de les amigues. La telefonada va durar 18 minuts, però no va aconseguir parlar amb Lorena. «Vaig parlar amb el xiquet, que ací ja em va dir diverses vegades que la seua mare estava dormint. El sentia cantussejar i parlar sol». En aquell moment, no van sospitar res, perquè era perfectament possible que Lorena estiguera ocupada i que el xiquet estiguera trastejant amb el mòbil, com era habitual.

Desenes de missatges

Gràcies a aquella destresa amb el telèfon, que maneja amb absoluta soltesa, el xiquet es va passar part del dissabte i tot el matí del diumenge enviant missatges a les amigues i a la família. «Enviava les lletres de l’abecedari, els números ordenats de l’1 al 10, fotografies...». Sabien que era ell, però tampoc era una cosa estranya, perquè moltes vegades agafava el telèfon de la seua mare per a jugar. El que era estrany era l’absència de notícies de Lorena. Per això, quan la seua sogra va llançar la veu d’alarma cap a les dues de la vesprada de diumenge, és quan tot va començar a encaixar i es van espantar.

Una vegada que la dona va ser evacuada a l’hospital, Jacqueline es va fer càrrec del xiquet. «Quan arribàrem a la meua casa, va menjar d’una manera exagerada. Tenia moltíssima gana. Aquest és un altre dels motius pels quals creiem que ella portava inconscient des de dissabte. I la casa estava regirada i el xiquet desatés. Això no era normal. De segur que va ser dissabte o divendres a la nit», analitza. Aquella sospita és compatible amb la gravetat de l’estat de Lorena, ja que el pronòstic i l’evolució dels vessaments cerebrals empitjoren com més tard es produeix l’atenció mèdica.

Víctor juga sense parar amb el mòbil. Desbloqueja amb lleugeresa el telèfon, obri i tanca aplicacions, es queda absort amb vídeos infantils i aparta sense immutar-se les notificacions que entren cada poc sense parar atenció a l’entorn. Després, escriu lletres en un foli i compta números entre riures. Està com en família, perquè, en aquella casa, passa moltes hores. Lorena i Jacqueline són quasi com germanes. D’ací a unes hores, arribarà el seu pare, en el primer vol que ha pogut agafar des d’Eivissa, on treballa des de fa temps. Anirà directe a l’hospital. Ara, tots estan pendents de la tasca dels metges. I de la sort.