La bretxa salarial entre homes i dones continua sent una realitat en el mercat laboral de la Comunitat Valenciana, encara que millore respecte a la crisi de 2008. Segons constaten les dades de l’Enquesta d’estructura salarial, de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), corresponent a l’exercici de 2018, el salari mitjà anual brut de les valencianes era de 19.235 euros, enfront dels 24.537 del dels homes. Això suposa una diferència de 5.301 euros menys o un 21,6 % inferior, dit en termes relatius. «A aquest ritme, el Parlament Europeu assenyala que tardarem seixanta anys a aconseguir la desitjada igualtat retributiva», és a dir, l’any 2081, lamentaven ahir la secretària de Formació, Ocupació i Igualtat d’UGT-PV, Pilar Mora, i la secretària de la Dona de CCOO-PV, Cloti Iborra.
Les últimes dades de l’INE, referides a les retribucions mitjanes per sectors i trams d’edat, però no a idèntiques categories professionals o mateixos llocs de treball específics dins de l’empresa, revelen que aquesta diferència de retribucions té com a conseqüència que les valencianes haurien de treballar 79 dies més a l’any perquè els seus guanys mitjans anuals s’equipararen als dels homes. O el que és equivalent, les dones deixen de percebre ingressos salarials per treballar des del 12 d’octubre. I aquestes distàncies són més notables a partir dels 50 anys (quan creix la bretxa per damunt del 20 %).
Les últimes dades publicades encara no reflecteixen la repercussió de la crisi sanitària derivada de la pandèmia en el mercat laboral de l’autonomia, especialment en els sectors més feminitzats com el comerç, les activitats sanitàries, els serveis socials, l’educació, el personal domèstic i l’hostaleria. Amb tot, l’ONU ja va advertir que la COVID-19 podria revertir els tímids avanços de les dones en l’esmentada bretxa salarial, la vulnerabilitat econòmica i social de les quals es veuria agreujada. Els sindicats atribueixen aquesta diferència de 5.301 euros anuals a la Comunitat Valenciana al fet que les dones estan ocupades en sectors que estan pitjor remunerats i pateixen taxes elevades de contractes a temps parcial (75,9 % del total).
Altres elements rellevants en la conformació d’aquesta bretxa són els complements salarials, que tradicionalment retribueixen aspectes com l’esforç físic o la disponibilitat horària, cosa que penalitza les treballadores, pel fet que, en assumir en solitari tasques de cura, hi competeixen en desigualtat de condicions.
Segons Cloti Iborra, el factor determinant és la jornada laboral. «Si homes i dones tingueren la mateixa distribució entre treball a temps complet i parcial, aquesta es reduiria a la meitat, però la gran majoria dels contractes a temps parcial són ocupats per dones», adverteix en parlar sobre precarietat. Mentrestant, Pilar Mora destaca que la bretxa quant a la taxa d’activitat de les dones està dotze punts per davall de la dels homes i ha baixat des de la crisi de 2008, quan era 19 punts més gran. No obstant això, «açò no és per una millora de la situació de les dones, sinó per la destrucció d’ocupació masculina, ja que la seua situació ha empitjorat», va puntualitzar la dirigent d’UGT-PV.
També en les pensions
La bretxa de les pensions també existeix. Es va situar en un 34 % el 2020. Mentre que la pensió mitjana mensual dels homes era de 1.133 euros, la de les dones va ser de 747 (385 euros menys), amb la qual cosa se situa per davall del salari mínim interprofessional de 2020 (950 euros al mes).
Per a corregir aquestes diferències, al costat de l’extensió dels plans d’igualtat, les centrals reclamen polítiques públiques que incidisquen en les causes que generen la bretxa. «Cal combatre les discriminacions culturals, socials i laborals que impedeixen la participació plena de les dones, i calen polítiques de corresponsabilitat familiar i d’ocupació que garantisquen treball de qualitat i salaris dignes», conclou Iborra.
