El naixement del xiquet al març és el primer que es produeix en aquest municipi en 12 anys i els 218 veïns es confessen “molt il·lusionats”
En aquests temps de pandèmia, de soledat, en què els nervis de tots estan a flor de pell, la notícia d’un naixement ha canviat la vida de la Vall d’Ebo, un dels xicotets municipis de l’interior de la Marina Alta. El bebé va nàixer el passat 23 de març, i els 218 habitants del poble s’han convertit en el seu millor padrí.
Han passat ni més ni menys que 12 anys entre el naixement de Noa i el de Milán. Noa va ser l’última xiqueta que va nàixer al municipi. Ara viu entre Pego i la Vall d’Ebo, els seus pares van decidir traslladar-se allí perquè anara al col·legi amb més xiquets. La falta d’escolars va obligar, fa tres anys, a tancar precisament el centre educatiu. Milán no farà que es reòbriga, però pot animar més famílies a desenvolupar el seu projecte de vida a la Vall.
Així, Noa envia un missatge al nounat: “Espere que, d’ací a alguns anys, puga jugar al carrer, com jo faig amb les meues amigues”. Noa es va mostrar molt contenta que haja nascut un xiquet al seu poble. És un sentiment que recorre tots els racons, és el tema de murmuració entre els veïns i la conversa al parc, al bar... Tots volen conéixer-lo.
Els pares de Milán, Amélie i Rafael, són d’origen francés. Una parella de les moltes que van arribar a la localitat com a turistes. Un familiar ja s’hi havia establit feia anys. I un altre parent viu a Oliva.
Segons va explicar Rafael, ells vivien a França i un dia van decidir canviar de vida, volien obrir un bar de tapes. En una d’aquelles visites al seu familiar a la Vall d’Ebo, es van assabentar que els propietaris del bar del poble es jubilaven i volien traspassar-lo.
No s’ho van pensar i van decidir agafar-lo. “Durant deu mesos, els antics propietaris ens ho van ensenyar tot”, va comentar Rafael. El més important “com fer tapes i plats casolans”, el secret de l’èxit del negoci. “No són com les d’allí baix, on tot és industrial”, va assegurar.
El bar funciona. Els seus clients són els veïns mateixos, però també turistes, senderistes, ciclistes o motoristes que paren allí per a reposar forces; tots acaben al local d’Amélie i de Rafael després de visitar espais naturals de gran valor de la zona, com la Cova del Rull.
Els veïns esperen que el naixement de Milán supose un revulsiu, però necessiten una ajuda. “De l’agricultura no es pot viure”, lamenta Santiago, que sospira per alguna mena d’indústria que s’instal·le al municipi. Atrauria famílies i, amb elles, més naixements. Aquest veí recorda que “abans” feien els 60 quilòmetres de carretera “tots els dies”, però ara no, la gent no vol “recórrer-los”. Eren uns altres temps. Que potser tornen.
