Set mesos li ha costat a Vicente Tortajada empadronar-se en el traster en el qual viu des de fa dos anys. Set mesos de gestions, telefonades, esperes, escrits, queixes emmarcades en pandèmia, per a aconseguir un paper amb el qual demanar ajudes o un habitatge social.

Perquè sense padró, no hi ha res. El que sí que hi ha són dues instruccions de l’Institut Nacional d’Estadística (de 2015 i 2020) que insten els ajuntaments a permetre l’empadronament en qualsevol lloc —el banc d’un parc, un caixer automàtic, una habitació de lloguer— per a evitar que persones vulnerables es queden sense les ajudes que han sigut dissenyades per al col·lectiu més empobrit i vulnerable.

S’anomena “empadronament especial”, però no funciona. Ho han denunciat les entitats socials, ho ha investigat el Síndic de Greuges, però els ajuntaments (com el de València, que hui ocupa aquest cas) ignoren aquesta instrucció. I la realitat és la de Vicente Tortajada: set mesos per a aconseguir un empadronament especial en el traster on viu, malgrat ser espanyol, valencià, i comptar amb DNI, vida laboral i número de la Seguretat Social. Per això, per a qualsevol migrant, l’empadronament especial al qual té dret ni arriba ni arribarà.

Amb quasi 80 anys, diabètic, sense visió en l’ull esquerre, a més de patir altres malalties, Vicente viu en un traster de 16 metres quadrats des que, en 2019, el desnonaren d’un habitatge de lloguer per impagament. Els seus problemes econòmics van arribar amb la jubilació, una pensió de 638,50 euros i els preus prohibitius del mercat immobiliari.

“Necessite un habitatge digne”

La vida en un traster no és fàcil, però prefereix aquesta intimitat per 160 euros que el lloguer d’una habitació per quasi 300. Encara que no tinga lavabo ni vàter. I així està des que va esclatar la pandèmia. “Bé, el que necessite és un habitatge digne i que puga pagar, però això sembla un impossible”, lamenta.

Vicente ja va contar la seua història a Levante-EMV el setembre de 2020. Va narrar la vida en un traster en ple confinament i “va descobrir” que, encara que fora pensionista, tenia dret a diferents ajudes dissenyades per a persones vulnerables com ell.

El seu periple va començar en els serveis socials municipals. “No he tramitat cap ajuda i ni tan sols he pogut apuntar-me a la llista d’espera per a sol·licitar un habitatge social, perquè em faltava el padró. He fet molts viatges i moltes telefonades. Massa gestions. Els tràmits passen perquè la Policia comprove el domicili. Va haver-hi molt d’embolic perquè, per exemple, no hi ha timbre per a cridar i no em volien dir quan anaven a vindre”, explica.

Vicente va perdre el padró i, sense saber molt bé com ni per què, també el seu dret a la sanitat pública. I això que és un malalt crònic. “Vaig anar a traure els meus medicaments a la farmàcia i em va tocar pagar. La meua targeta SIP no reconeixia la gratuïtat, perquè ja no tenia cap metge de família assignat per no estar empadronat. No obstant això, em van telefonar des de Meliana per a vacunar-me i em van renovar la SIP de manera provisional fins al 30 d’abril, que és quan em toca la segona dosi”, conta.

L’empadronament significa per a Vicente la porta d’entrada a una vida digna. “Jo seguisc centrat a aconseguir un habitatge social i ara ja puc sol·licitar-lo, perquè la vida al traster és difícil”, conclou.