El Llevant no mereixia salvar-se de mala manera. Encara que haguera perdut anit, hui o potser demà hauria aconseguit la permanència matemàtica des de casa quasi amb total seguretat, però no hauria sigut just. És cert que el tram final de temporada després de l’eliminació copera se li ha fet massa llarg a l’equip granota, com acrediten les sis jornades que encadena sense guanyar i en les quals només ha sumat dos dels últims 18 punts possibles, però no ho és menys que l’equip va tornar a demostrar anit que té cor. Gràcies a això va sumar un bon punt, després de neutralitzar dues vegades un marcador advers, que li serveix per a tancar la permanència davant d’un rival que s’estava jugant la Lliga i que, dit sia de passada, es deixa més de mig títol a Orriols.

El Barça va arrasar el Llevant des de l’inici del partit i tan sols la falta d’instint assassí de Pedri —el canari té moltíssimes coses, però això sembla que li falta— i una gran parada d’Aitor van evitar que s’avançara en les dues primeres arribades que va tindre. L’inici no va ser massa falaguer, però seria injust no admetre que la primera seqüència de passades encadenades pels granotes mitjanament llarga en el minut 7 va canviar un poc el panorama. El Llevant li va discutir, durant una estona, la possessió al seu rival, li va crear algun xicotet problema pressionant amb el bloc dalt i fins i tot va tindre una ocasió en la qual Toño, després d’una esvarada de Dembélé, no va tindre la precisió necessària per a traure una centrada rasa que trobara un rematador.

Els granotes havien perdonat la que havien tingut i, tot seguit, qui no va perdonar va ser Messi, en la seua enèsima combinació amb Jordi Alba. L’argentí va rematar en escorç i de semivolea un servei del lateral esquerrà per a fer el 0-1 i, superada la mitja hora, Dembélé se’n va anar per velocitat de De Frutos i Duarte per a cedir una pilota arrere que Pedri, aquesta vegada sí, va espentar a la xarxa.

En aquella fase del partit, l’equip granota era un encefalograma pla, però alguna cosa va succeir en el descans. El Barça va substituir Araujo i va passar a una línia defensiva de quatre, circumstància que es va unir a una coratjosa eixida granota en aquest segon acte que els va portar, primer, a retallar distàncies, en un centre de Miramón cabotejat per Melero (1-2). I, poc després, a igualar el partit en una volea creuada de Morales, marca de la casa, després d’una pèrdua de Messi i una combinació amb Roger que feia pensar en una gesta granota (2-2).

Els llevantinistes havien aconseguit el més difícil: neutralitzar el doble desavantatge. Però encara quedava una mostra més de l’ànima que caracteritza aquest equip. A penes va mantindre l’empat cinc minuts, el temps que va tardar Dembélé a aprofitar una pilota solta per a afusellar Aitor. En aquella acció, Griezmann li pega una xicoteta patada a Miramón i aquesta temporada, per molt menys que això, hem vist invalidar gols, però ni Munuera Montero en la gespa ni Soto Grado en el VAR van voler saber res de l’acció. A qualsevol equip vulgar, aquest directe a la mandíbula l’hauria enviat a la lona, però aquest Llevant encara va traure el coratge per a reaccionar en la recta final.

Sense oblidar el context, que davant d’un rival que es jugava la lliga és molt de valorar, una centrada de Toño des de banda esquerra que Sergio León va rematar al primer pal va servir per a retornar les taules al marcador (3-3) quan faltaven set minuts perquè es complira el temps reglamentari. El Llevant sumava un molt bon punt que, per la forma i pel fons, li ha de fer acabar la temporada sense urgències i amb un somriure. Era de justícia.