Derek és Derek. Per fi. Almenys en el seu SIP sanitari i en la seua classe de cicle mitjà de l’Institut Gilabert de Centelles de Nules, a aquest jove de 21 anys, quan passen llista de viva veu o en el projector, li diuen pel seu nom. El DNI és una altra cosa, un procés més llarg que arrossega des de fa un any, i en el qual encara no es reconeix la seua vertadera identitat. Tampoc, ara com ara, en les notes finals ni en documents legals. El més senzill per a qualsevol és, per a ell, una altra discriminació cap a les persones trans que ha de superar. “En nàixer, em van dir que, pels meus genitals, jo era una xiqueta. Però realment és igual el que tinga. Perquè, al final, és el que tu sents que eres. Jo no considere que haja sigut mai una xiqueta. Soc trans, perquè em van assignar un altre gènere amb el qual no m’identifique. Però és un cos més”, relata.

“Hi ha qui busca fer mal”

Al llarg de la seua etapa d’estudis —ara també treballa—, hi ha qui li ha dit “reina i coses així per a fer mal”. Però, per fi, aquest curs ha aconseguit “que en l’institut, en la llista de classe, hi conste Derek”. “Primer ho vaig demanar i des del centre no sabien com fer-ho. Vaig parlar amb el col·lectiu LGTBI i amb la meua tutora, que em van ajudar a veure com era possible establir aquest canvi, i els done les gràcies. Ara, en la llista, ja figura el meu nom real, Derek. En les notes finals i en documents legals encara ix el nom legal, el del DNI. Hi ha moltes persones que no estudiaran simplement per això, per no passar per aquesta situació. Es pot canviar i millorar”, recalca.

Quina és la seua història? Va passar la seua infància i adolescència a Nules. “En el col·legi, sempre hi havia la gent que et deia ‘gallimarsot’ i coses així. Als meus amics els vaig contar que era trans quan tenia 16 anys. I als 18, el mateix dia del meu aniversari, li ho vaig dir als meus pares i a la meua família, perquè així, si em tiraven o no em donaven suport, doncs me n’anava”, conta.

“El meu somni és ser feliç i que em respecten”

I va succeir el que més temia. “Els meus pares no m’acceptaven, ni aleshores, ni ara. Per a poder continuar vivint i respirant, sense tirar-me per la finestra, me’n vaig anar de casa, primer a un altre pis a Nules i després a Castelló de la Plana”, conta amb una veu serena però que revela el sofriment interior que ha passat. En què creu que s’ha d’avançar? “En el respecte i la tolerància de tota la societat, i que tire avant la Llei trans estatal”, afirma. Sempre ha vestit com ha volgut però “a vegades estàs en un bar i, al costat, et solten coses, escoltes comentaris”, assenyala. “A Castelló de la Plana, de seguida vaig buscar suport en el col·lectiu LGTBI i m’han ajudat molt”, manifesta. El seu somni per complir és “simplement ser feliç i que em respecten”. Opina, a més, que “és una discriminació en tots els sentits que encara no figure el meu nom en el DNI i depenga del que diga un metge”. “Una persona ha de ser lliure per a decidir com vol que el tracten i què vol fer, mentre no faça mal als altres”, matisa.