El duel entre Espanya i Itàlia conté una bona dosi de llegenda. Efemèrides marcades en roig en el calendari, partits que van canviar el rumb de totes dues seleccions o que van exalçar generacions llegendàries. L’Eurocopa de nacions ha sigut un ring en el qual han coincidit fins a cinc vegades, amb resultats d’allò més diversos i amb la destacada presència de jugadors valencianistes. Des d’Enrique Saura i Miguel Tendillo fins a José Luis Gayà, passant per Jordi Alba, Carlos Marchena, David Villa i David Silva.

Si el lateral esquerre de Pedreguer és de la partida dimarts a Wembley, es convertirà en el seté futbolista blanc-i-negre a enfrontar-se al combinat transalpí en una fase final d’Eurocopa. Fins al moment, ha sigut titular contra Croàcia, partit en el qual va deixar molt bones sensacions, va participar en el gol de l’empat i va tancar la seua banda davant de les ofensives de l’equip adriàtic. Luis Enrique el té molt present malgrat la gran competència que hi ha en la demarcació i haurà de triar entre Jordi Alba —que es neteja grogues— i ell.

La història de valencianistes contra italians en la màxima competició de seleccions del Vell Continent arranca des de la mateixa gènesi del format de seu única des de la fase de grups. En 1980, Itàlia va ser el primer organitzador del torneig i el seu partit contra Espanya va ser l’inaugural. San Siro va ser una olla de pressió i l’equip de Dino Zoff, Gaetano Scirea o Marco Tardelli s’hi postulava com a favorit contra una Espanya sumida en una mar de dubtes.

Contra tot pronòstic, la roja va ser superior i va estar prop de véncer. En l’onze titular hi havia dos futbolistes del València C.F., Enrique Saura i Miguel Tendillo, que serien dos dels futbolistes més destacats de la contesa. Tots dos arribaven de guanyar la Recopa i la Supercopa d’Europa en els anys anteriors i l’europeu va ser el seu següent desafiament. El central valencià va aturar l’atacant juventí Roberto Bettega malgrat que, amb 19 anys, era el querubí d’aquella generació. Especialment impactant va ser, però, l’actuació del migcampista castellonenc: “Saura va tindre una funció triple, d’ajuda a la defensa, jugant com a migcampista i també de davanter, dins d’aquella àmplia missió que se li sol concedir, tant en la selecció espanyola com en el València”, narrava el corresponsal de Levante-EMV en la seua crònica del xoc.

El següent duel contra l’azzurra va ser en 1998 —derrota per un a zero amb gol de Gianluca Vialli al culer Andoni Zubizarreta— i el València no hi va comptar amb cap participant per primera vegada en la seua història. Aquest clàssic futbolístic de seleccions no es va tornar a repetir fins 20 anys després i la foto no va poder ser més diferent: l’equip dirigit per Luis Aragonés comptava amb quatre valencianistes en la convocatòria, Raúl Albiol, Carlos Marchena, David Silva i David Villa, la qual cosa convertia l’entitat de Mestalla en la més representada. A excepció del primer, tots van ser titulars contra els homes de Roberto Donadoni.

Aquell duel es va resoldre en els penals i va canviar per sempre el destí del futbol espanyol. Superada la barrera mental dels quarts de final, el combinat dirigit per Aragonés va tombar Rússia i, posteriorment, Alemanya en la final. Els jugadors blanc-i-negres, lluny d’anar a aquell torneig disputat a Àustria i Suïssa com a mers actors de repartiment, hi van ser caps de cartell. Marchena va liderar la defensa, Silva va trencar tots els esquemes i va ser indiscutible per al seleccionador i Villa va ser el màxim golejador i va integrar l’onze ideal de l’Euro.

En la següent edició, Itàlia va tornar a topar-se en el camí espanyol per partida doble: en el partit inaugural i en la gran final, en la qual la generació d’or del futbol espanyol va tocar els seus últims acords. Jordi Alba va ser titular en tots dos partits i, fins i tot, va marcar un dels gols de la final.