“On està aquest bingo? Al costat del meu col·legi!”. Una adolescent d’un grup d’entre 15 i 20 anys contesta a la pregunta de Salvador Mateu en un dels carrers de la Saïdia, un barri de classe treballadora a la ciutat de València. “Per què penseu que aquest bingo té pàrquing? Us heu fixat que és gratis? És perquè les persones que vinguen no tinguen vergonya de deixar el cotxe fora i els veïns sàpien que han vingut a jugar”, explica Mateu.

Els xavals als quals parla formen part d’un projecte de prevenció de la ludopatia en el barri, i una de les activitats (comandada per ell) és precisament identificar els salons de joc i els seus perills. Conéixer aquesta realitat. Mateu és part del col·lectiu d’investigadors Dissens, que treballa amb estudiants de la Fundació Iniciativa Solidària Ángel Tomás (FISAT) amb finançament del cos europeu de solidaritat.

La idea és que els xics siguen conscients del perill. “Les cases d’apostes estan buscant un perfil de 15 a 25 anys. És la mateixa estratègia que usaven les tabaqueres en el passat. Si aconseguien que un xaval de 16 provara un cigarret, segurament continuaria fumant tota la vida. Les cases d’apostes són molt conscients que el que ofereixen és addictiu, per això busquen gent jove”, explica Luis Miguel Real, psicòleg especialitzat en addicció al joc. 

Cap local d’apostes compleix la llei valenciana que els impedeix assentar-se a menys de 850 metres d’un centre escolar en aquest districte plagat d’aquests establiments

Real conta que la Saïdia és un cas exemplar sobre com les cases d’apostes han entrat en districtes empobrits, on tenen el seu millor calador. “La gent aposta per necessitat. És rar que algú amb molts diners se’ls gaste en el joc, però un obrer atabalat a final de mes, sota la promesa de poder guanyar diners, pot de sobte provar un dia, i així entrar en aquest món”, diu Real.

Els investigadors de Dissens han elaborat també un mapa de tots els locals d’apostes del barri i la localització de les sales no és casual. Tots els centres educatius tenen una casa d’apostes a menys de 850 metres, el màxim que fixa la llei valenciana del joc. És més, la gran majoria d’aquestes sales de joc, bingos, o màquines d’apostes esportives en bars s’hi situen a menys de 300 metres.

El districte està saturat si es fa una ullada al mapa, però, encara així, els investigadors conten que és una estimació molt a la baixa. “Hi ha uns huit salons grans al barri, però no hem comptat molts bars que, en l’interior, tenen una màquina d’apostes esportives; si els arribem a comptabilitzar, haguera sigut una bogeria de llocs”, conta Antonio Martínez, de Dissens. 

Antonio Martínez explica als alumnes de Fisat la situació del barri i l’obertura de locals de joc. Germán Caballero

El flagell, al final de la barra

Les màquines d’apostes esportives en els bars i les escurabutxaques són un dels focus que més preocupen. “Són una llacuna enorme”, conta Real. Explica que rep en consulta gent que “recau en la seua addicció per les màquines dels bars. Per això moltes persones amb ludopatia tenen por d’entrar en un, per si es troben amb una màquina escurabutxaques”, explica.

Els alumnes asseguren que no hi ha control d’edat a les portes de les cases d’apostes del barri i que s’hi pot entrar fàcilment sent menor, també apostar en una màquina en un bar. Enfront d’això, des de Dissens expliquen als joves de quines maneres intenten seduir-los amb els anuncis de televisió, encara que denuncien que “hi ha un espai enorme de grisos en les xarxes socials, sobretot Instagram. No hi ha quasi res regulat, i és on més temps passen els xics, que quasi no veuen la tele”. 

Mapa de les cases d’apostes a la Saïdia, elaborat per Dissens. Dissens

Un altre gran focus, que, a més, s’escapa de la regulació del joc, són els bingos. Aquests locals no estan obligats a complir amb els 850 metres de separació, malgrat que es diferencien en poc de les cases d’apostes. “El bingo que hi ha a l’avinguda té publicitat de Codere a la porta i, quan entres, està ple de màquines d’apostes, però la llei no l’afecta, no té sentit”, explica Mateu.

Entre els missatges tòxics que llancen les cases d’apostes, Real en destaca un. “Juga amb responsabilitat. El joc responsable no existeix. Sobretot perquè es tracta d’una cosa addictiva i t’arrisques a caure-hi, encara que només jugues una partida. És un missatge tòxic, perquè després es posa el focus només en la víctima. Com si fora culpa només seua i no un problema social. ‘Clar, és que se’n va passar jugant’. Això no és així, les cases d’apostes reconeixen clarament que és addictiu”, denuncia.