Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Mirades perdudes i un bes en el front

Mirades perdudes i un bes en el front

Divendres a les 8 del matí vam pujar Andrés García, redactor, José Manuel López i Francisco Calabuig, fotògrafs de Superdeporte, i un servidor al cotxe rumb a Sevilla. Un dia abans feia la maleta per a viure la meua primera final com a periodista a l'estadi. Espere que la primera de moltes i evidentment amb millor resultat. Malgrat això, dies després d'aquest moment en el qual tot arrancava, continue guardant imatges en la memòria. Tres dies donen per a molt. Més encara amb un valencianisme que després de tant patiment en els últims anys arribava de nou a una gran cita com la de la Cartuja. En la carretera ja es notava un ambient màgic. Banderes i bufandes eixint de les finestretes i samarretes dins dels cotxes deixaven clar que la marea estava en camí. Ja a Sevilla, la sensació era immillorable. Valencianistes en cada racó, cantant, ballant, bon rotllo amb els bètics, traca cada 30 segons, ‘el Papa’ en la font als afores de la Giralda, aquella processó a la Cartuja per a arribar a una fan zone poc condicionada, la rebuda a l'autobús i el tifo de ‘Bronco y copero’. Estava tot en ordre. El primer gol no el va anotar Borja Iglesias, sinó l'afició.

D'aquesta il·lusió fins al final del partit van passar 120 minuts i una tanda. I des d'aquell pupitre de premsa apareixien tres ‘flaixos’ en forma d'imatges. La primera va ser Yunus. Amb 19 anys havia fallat un penal que tots hauríem desitjat tirar. No fallar, però sí tirar. Però qui sap quants tindrien el valor d'alçar la mà i dir ‘ací estic jo’. Ell ho va fer i hi ha poc a retraure. El vestuari ho sabia i per això la preocupació de molts després del gol de Miranda era anar, fer-li una abraçada, un bes i donar-li suport mentre passava el dol. Les altres imatges estaven en la graderia. Encara que la majoria era bètica, alguns seguidors del València estaven prop d'aquell seient en el qual no vaig poder romandre assentat durant la fatídica tanda mentre li agafava el braç a Andrés. Una de les imatges que apareixien era la de pares i mares agafats als seus fills. Plorant junts. Uns de manera interna per a no provocar major drama als menuts i uns altres vivint, en molts casos, la que serà la seua primera gran desil·lusió en una final. En uns anys recordaran aquest moment. El dolor segur que serà inoblidable, però poques vegades he vist tanta tendresa en una mirada o un simple bes en el front. I entre tots aquests moments també apareixia la imatge d'un altre valencianista de bressol. Un aficionat més amb el braçalet posat però també amb llàgrimes en els ulls. Primer en la televisió, en què Gayà no va poder contindre la seua emoció, i després assentat en una nevera blava i blanca. Quasi tan icònica com la que Marcelo Bielsa va tornar viral però amb un missatge totalment diferent. El capità estava sense consol. Amb els ulls oberts però sense observar pràcticament res. El seu patiment va ser l'epíleg d'un viatge a Sevilla que havia d'haver tingut un final diferent. Amb la novena en la butxaca, amb llàgrimes però de felicitat i amb una portada de Superdeporte celebrant una Copa històrica.

Compartir el artículo

stats