Quico Catalán: “Aquesta Copa és una definició del que som. Mai ens han regalat res”

Malgrat la importància del Saragossa, la Copa del 1937 és, aquesta nit, la protagonista màxima.

S’ho mereix. Ha d’emportar-se tot el protagonisme perquè és un fet històric i preciós. S’ha fet la justícia necessària. Ha imperat el sentit comú i el respecte a uns valents que, en un moment molt delicat per al nostre país, van defensar l’escut i la samarreta del Llevant. Quan no es reconeixia, deia que només per l’alegria i per la desconnexió que ells podien oferir a través d’un partit de futbol, ja mereixia el reconeixement màxim en tot. Ha tardat tot el temps que haja hagut de tardar, però s’ha aconseguit. El que hem de fer ara és honrar-los a ells amb aquest trofeu, i que aquesta Copa siga la Copa de l’afició. Ho és. Ha sigut un moviment molt bonic, de moltíssima gent, on s’han unit partits polítics, tota la societat… No és un trofeu a l’ús, és més que un trofeu.

La Copa de la República reflecteix el que és el Llevant?

(Riu) Totalment. És una Copa que aconsegueixes i tardes 86 anys perquè te l’oficialitzen. És una bona definició del que som. Mai ens han regalat res, hem viscut sempre enmig de la dificultat, i, a base de molta faena i esforç, s’han anat aconseguint coses. Aquest reconeixement ha de suposar un abans i un després en molts aspectes. Hem d’utilitzar el que simbolitza aquesta Copa per a transmetre els nostres valors. Sobretot en la gent jove.

És vital ascendir?

Sí. Per tots és conegut que anem al límit. Ho hem arriscat tot i més. És importantíssim ascendir a Primera Divisió. I el fet de no pujar marcarà un canvi, perquè, al final, des de la temporada 2009/10, estàs treballant d’una manera, has anat creixent, la teua estructura ha anat creixent i adaptant-se al teu creixement… Pots aguantar-lo un any en Segona, perquè tens ajudes i suports, però en un segon any, no pots mantindre’l.

Pujar a Primera o no marcarà el seu futur en la presidència?

No ascendir té unes conseqüències, i tinc clar que no aconseguir-ho requereix un canvi i una reestructuració. L’ascens et portarà a Primera i, al desembre, hi ha unes eleccions. Sincerament, no em plantege res perquè tinc el xip de l’ascens activat. De fet, és la meua obsessió. Somie amb l’ascens i tinc malsons amb el no ascens. El futur de Quico Catalán és molt secundari.

Hi ha múltiples motius per a barallar per l’ascens, però un dels més simbòlics és el del seu pare.

Sí. El trobem molt a faltar. Com a pare, company, conseller… Ara estaria gaudint moltíssim. L’altre dia, abans d’anar-se’n, li deia a cau d’orella que se n’anava a mitjan partit i que queden encara molts minuts per jugar. Li vaig dir: entenc que si te’n vas és perquè ens ajudaràs a ascendir des del cel, perquè, si no, no ho entendria. I jo crec que és així, crec que se n’ha anat tranquil i orgullós. Ha viscut una època del seu club molt bonica. El Llevant era la seua màxima passió, el seu màxim entreteniment. Era el sentiment que havia heretat del seu avi i que havia transmés als seus nets.

Com el recorda?

Sempre he dit que ha sigut un pare, però també un referent per a mi. En tot. En el meu dia a dia i en el dels meus germans, perquè era molt bo, molt bona persona. Era una persona molt volguda, es feia molt de voler perquè ajudava molt a la gent. Ara, el que cal fer és que cada matí, quan ens coste alçar-nos del llit, recordar-nos del que ell ens diria. Hem d’honrar-lo des de la terra perquè se senta orgullós des de dalt.

Suscríbete para seguir leyendo