Gabriela Bravo

Una independent amb molta ideologia

L’ofensiva contra la prostitució marca el pas per la política d’una fiscal que va ser una de les dirigents amb més influència en el Botànic

Gabriela Bravo, ahir, després de registrar la seua dimissió en les Corts

Gabriela Bravo, ahir, després de registrar la seua dimissió en les Corts / Germán Caballero

Alfons Garcia

Alfons Garcia

La vida, en tota la seua amplitud, va canviar per a Gabriela Bravo la vesprada de l’estiu de 2015 que Ximo Puig la va citar en un hotel pròxim a Blanqueries, la vella seu dels socialistes a València, per a oferir-li entrar en l’executiu. La fiscal Bravo era un rostre conegut pel lloc que havia ocupat com a portaveu del Poder Judicial i oferia una imatge de coneixement i serietat en un govern amb Compromís i Podem que podia alçar suspicàcies en un ambient tan poc revolucionari com el de les togues. Convéncer-la va necessitar més d’una reunió, però va dir que sí. Així, va obrir una etapa de huit anys en la qual es transformaria en un pilar del Govern del Botànic i una de les veus amb més influència en el president Puig. A més d’ell, només Bravo i Rafael Climent van inaugurar i van tancar eixe cicle, la qual cosa demostra les dificultats.

La ideologia

La fiscal sempre es va mantindre com a independent, però això no vol dir absència d’ideologia. Ho demostren algunes de les accions que va liderar. La de més repercussió, i que va obrir un debat (amb diferències també) en tot Espanya, és l’ofensiva per a abolir la prostitució. Alguna altra iniciativa, en aparença menor, però també prenyada d’ideologia, va ser la de becar als que opositen a la judicatura, una manera d’intentar democratitzar un àmbit tradicionalment endogàmic i elitista. No és casual que el Govern central anuncie estos dies una acció similar. Ni que eixa mesura haja quedat fora dels plans de l’actual Consell.

Rigor i exigència són els térmens més habituals si es pregunta per Bravo als seus col·laboradors. Una conseqüència d’eixos trets és que el seu departament va acumular el major nombre de canvis, perquè treballar al seu costat no és tasca fàcil. Es necessita casc, va dir algú en privat en aquells anys. Uns quants van desistir i a uns altres els va canviar.

Bravo també va ser el contrapunt habitual a Mónica Oltra. Qui solia aportar un punt de vista distint del de la vicepresidenta. Els seus desacords són història del Botànic. Bravo ha sigut una habitual en les travesses per a ministra malgrat la seua insistència a no allunyar-se de València i dels seus fills i malgrat que el seu poder també va alçar alguna butllofa en el PSPV.

Deu anys després, sense govern i amb una direcció en el partit distinta de la que la va acollir, ix del seu últim càrrec (en les Corts, a on no ha tingut gran protagonisme) per a tornar a la Fiscalia amb ànsies de fer contra la violència masclista. Sense perdre ideologia.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents