“Estic de baixa perquè no pare de reviure les imatges i els crits d’auxili”

Les tràgiques imatges de la dana del passat 29 d’octubre quedaran gravades en la retina del col·lectiu valencià durant molt de temps. Els rescats, els crits de socors o les inundacions que van cobrir desenes de pobles en qüestió d’hores van ser difoses a través de les xarxes socials i els diferents mitjans de comunicació. Encara que una gran part de la societat va viure la tragèdia a través de la pantalla, molts damnificats es van enfrontar a l’aigua i al llot en primera persona, la qual cosa ha provocat danys, que encara seguixen presents, en la salut mental de molts d’ells.

Manuel Contreras, veí d’una urbanització situada a Montroi, no ha deixat de reviure aquella tràgica jornada al seu cap des de fa quatre mesos. “No deixe de reviure les imatges i els crits de les persones que demanaven auxili”, recorda este veí, que va aconseguir arribar a la seua vivenda quan l’aigua li arribava a l’altura del genoll. Contreras es va introduir immediatament en l’immoble, situat en altura, quan es van produir les inundacions. Ell va vore com molts vehicles i conductors eren arrossegats per l’aigua davant dels seus ulls sense que ell poguera fer res per ajudar-los. “Em vaig ficar en casa i em vaig asseure en el sofà a esperar que passara el que haguera de passar. Vaig arribar a acomiadar-me de la meua família”, recorda amb la veu entretallada. Per a ell, sens dubte, ha sigut “el moment més dur” al qual s’ha enfrontat.

A més, Contreras coneixia Francisco Ruiz, veí de la localitat i un dels tres desapareguts que encara continuen buscant des d’eixe dia. “No deixe de pensar en ell i en els seus nets”, lamenta.

El damnificat ha viscut amb la por en el cos durant els últims quatre mesos. Reviure eixos moments li genera nombroses crisis d’ansietat, per la qual cosa ha decidit demanar una baixa mèdica en l’empresa de neteja en la qual treballa a Cheste. A més, Contreras s’està medicant per prescripció mèdica per a poder controlar estos atacs i, sobretot, per a poder descansar durant les nits. “No puc dormir perquè em venen els crits al cap. Em diuen que ho intente esborrar, perquè ja ha passat, però és impossible. Ells no van vore el que jo vaig vore”, reitera. El temor és tan gran que no li permet eixir al carrer quan acudix al municipi. “Vinc ací i no tinc ganes d’eixir de casa. Volia ajudar i no podia fer res. Ací ja no hi ha vida des d’eixe dia”, assenyala.

Esta parella ha decidit que els seus fills residisquen en casa dels seus sogres fins que la situació millore. “La casa està clivellada per la humitat. Tenim por que acabe caient perquè cada dia n’apareixen més”, conclou l’afectat, que espera poder recuperar la normalitat tan prompte com siga possible.

Suscríbete para seguir leyendo