La metamorfosi perfecta

Carlos Corberán ha transformat el València de dalt a baix des de la seua arribada a la banqueta el passat 25 de desembre. La històrica victòria al Reial Madrid en el Santiago Bernabéu 17 anys després és el colofó a una metamorfosi perfecta. El tècnic ha aconseguit canviar-li la cara a un equip que agonitzava per evitar el descens, i, cent dies després, mira cap amunt en la taula amb la permanència cada vegada més a prop. El de Cheste va agafar l’equip com a cuer de la Lliga a quatre punts de la salvació, va arribar a dormir una nit a set per davall de la zona roja, i, tres mesos més tard, l’ha disparat a set per damunt de la permanència a l’espera del Leganés-Osasuna d’esta nit en Butarque. Un procés de canvi amb puntuació de Champions que convida més a l’esperança que al sofriment en la recta final de la temporada. Una cosa impensable el mes de gener.

Va encertar el València amb l’elecció del nou entrenador per Nadal. Corberán va ser el millor regal per a un trist i alacaigut valencianisme. El tècnic ho ha canviat tot. Fins l’estat d’ànim del club, l’equip i l’afició. El de Cheste ha tret el club del pou amb números de Lliga de Campions, ha tapat els clevills del vestuari, ha retornat a l’equip el seu ADN competitiu perdut, ha tret el millor rendiment dels jugadors, ha activat tota la plantilla (titulars i suplents, com es va demostrar dissabte) i ha recuperat el factor Mestalla com a element diferencial en la lluita per la salvació. Carlos només tenia dos assignatures pendents des de la seua arribada a la banqueta: competir contra els grans després de les vergonyoses golejades del Barcelona i l’Atlètic de Madrid i guanyar a domicili. En el Bernabéu va saldar les dos. L’1-2 de dissabte, a més de significar el primer triomf com a visitant de la temporada, va servir per a encadenar la quarta eixida de la temporada sense conéixer la derrota. Una circumstància que no es donava des de fa dos anys i mig: Vila-real (1-1), Osasuna (3-3), Girona (1-1) i Reial Madrid (1-2). Corberán també ha canviat la mentalitat del jugador incapaç d’alçar-se dels colps, gestionar avantatges i fer-se fort en els minuts finals. L’equip sap llegir els partits i torna a creure fins al final. El gol d’Hugo Duro no és casualitat. En la Ceràmica, contra el Vila-real, i contra Osasuna en El Sadar, Sadiq Umar va marcar el gol de l’empat al final de tots dos partits. Corberán ha armat un bloc tan resistent com per a suportar, com en el Bernabeú, les baixes de tres titulars com José Luis Gayà, Luis Rioja i Dimitri Foulquier. El de Cheste ha aconseguit maximitzar el potencial de la plantilla, ha tret el millor rendiment de pilars bàsics com Javi Guerra, Enzo Barrenechea o Diego López, i, el que semblava més difícil, ha activat fins i tot als futbolistes amb menys protagonisme. Tots sumen. Tots aporten. Max Aarons i Jesús Vázquez ho van demostrar a Madrid tant en la gespa com en les celebracions. El cas més sorprenent és el de Rafa Mir: d’estar amb peu i mig fora a donar la decisiva assistència de gol a Bernabéu. La fotografia del vestuari unit és un èxit. Quasi tant com el triomf del Bernabéu. El València amb Corberán està en el camí correcte.

El tècnic no descansa

El València va descansar ahir, però Carlos Corberán no. El tècnic va aprofitar el dia lliure de la plantilla per a acudir a l’Antonio Puchades i presenciar el partit entre el Mestalla i l’Eivissa de Segona Federació. El de Cheste controla l’Acadèmia i pren nota de les evolucions dels jugadors del planter que venen per baix amb projecció de primer equip. Este cap de setmana, sense anar més lluny, va incloure Rubo Iranzo, Iker Córdoba i Hamza Bellari en la convocatòria contra els blancs. No hi ha descans per a Corberán. Ni tan sols després de conquistar el Bernabéu 17 anys després, guanyar per primera vegada en la temporada a domicili i fer un pas avant més cap a la permanència. Malgrat l’alegria per la victòria contra el Madrid, el tècnic va deixar les coses clares en sala de premsa només finalitzar el partit: “Soc conscient que encara ens queda treball per fer per a aconseguir l’objectiu”. L’entrenador toca de peus a terra i entén que l’equip ha de mantindre ara més que mai el nivell d’exigència, concentració i treball. Eixe és per a ell el veritable camí cap a la salvació.

Suscríbete para seguir leyendo