Pluges més irregulars

En el procés de verificació de l'actual hipòtesi de canvi climàtic per efecte d'hivernacle hi ha un element climàtic de molt difícil modelització: la precipitació. Molt especialment en latituds mitjanes, on se situa Espanya, ja que semblen coincidir dos tendències, aparentment contradictòries: una evolució de fons amb disminució de les precipitacions en gran part de la península Ibèrica, excepte en la façana cantàbrica, i un augment dels episodis de pluja intensa capaços de generar danys importants allà on ocorren. Això últim és especialment sensible en el litoral mediterrani que ha registrat un increment notable d'esdeveniments extrems de pluja en les últimes dècades.

Els dos processos coincidixen en una característica comuna: la irregularitat creixent dels processos de precipitació. Dos mecanismes de circulació atmosfèrica poden estar en l'explicació d'esta condició: la dilatació de la cèl·lula de Hadley cap al nord, en el nostre hemisferi, la qual cosa comporta un increment dels dies d'estabilitat anticiclònica en la nostra zona, i el desenrotllament més freqüent de processos de reajustament atmosfèric que impulsen masses d'aire fred de l'Atlàntic nord i de l'Àrtic cap a les nostres latituds meridionals. Si a això unim el calfament de l'aigua de la mar Mediterrània, continuat i preocupant, tindrem les peces d'un puzle geograficoatmosfèric que dona com a resultat els dos mecanismes que expliquen la precipitació en el nostre país i, en particular, en la façana mediterrània durant les últimes dècades.

A tot açò ha d'adaptar-se la planificació hidrològica i l'ordenació del territori, que han d'arbitrar mesures per a gestionar extrems de manera cada vegada més habitual. No és una tasca senzilla, però és necessari abordar-la. 

Suscríbete para seguir leyendo