Els escenaris de Mazón davant del seu moment més crític: pacte amb Feijóo, aforament i la incògnita Vox

La “reflexió” anunciada dijous per Carlos Mazón, lluny de calmar les aigües i minorar la pressió, ha obert una sèrie d’interrogants sobre el futur del cap del Consell. El cap de setmana podria servir per a abaixar el suflé, però difícilment acabarà amb el problema. Més si es té en compte el vertiginós calendari que se li aproxima, començant pel mateix dilluns amb la declaració de Maribel Vilaplana com a testimoni en la causa, que podria afegir-li més dificultats. Tot el focus mediàtic espanyol està pendent del jutjat de Catarroja. Davant de tot això, al dirigent del PPCV se li plantegen diversos escenaris, que van més enllà d’ell mateix, cada un amb les seues conseqüències.

Deixar-se portar per la inèrcia. És l’estratègia que l’ha mantingut fins ara en el Palau de la Generalitat. El president no pot ser destituït si no és amb la seua pròpia dimissió o amb una moció de censura. Per a això, els comptes només ixen amb Vox, motiu pel qual el PSPV no s’ha llançat a obrir este procediment en les Corts. L’opció seria eixir-se’n del focus i guanyar temps a la recerca que el vent canvie d’orientació, com va ocórrer, en el seu moment, a l’estiu, quan semblava que recuperava empenta amb les novetats judicials que afectaven el Govern central.

El problema d’este escenari és que el calendari no té pinta de minorar la pressió en les pròximes setmanes: la declaració de Vilaplana, les compareixences en les comissions parlamentàries d’investigació en les Corts, el Congrés i el Senat o les pròpies novetats judicials, a on s’ha estret el setge sobre la seua figura. Entremig, la possibilitat d’una reforma del Consell amb la qual podria llançar la idea de renovar el projecte, encara que el període de reflexió l’ha posada en guaret. Tot això necessitaria el beneplàcit de Feijóo.

La resistència. Una possibilitat, que no se sap fins a quin punt podria tindre viabilitat, és la d’un enroc davant d’una pressió del PP que de moment no arriba. La direcció nacional no va més enllà de les crítiques vetlades en la premsa. Però, en cas que escalara esta pressió, Mazón podria decidir aguantar davant de les prerrogatives que li dona el càrrec. En el record del PPCV hi ha els casos de Francisco Camps o Rita Barberá com a sacrificats per part de la direcció nacional que podrien servir per a avaluar esta defensa.

L’eixida ordenada. Una altra opció que podria obrir-se en les pròximes setmanes, especialment si la pressió se cenyix sobre Feijóo i el cas Mazón comença a complicar els territoris autonòmics en els quals s’acosten eleccions (com és el cas d’Extremadura), és buscar un pacte amb la direcció nacional. Una d’estes opcions seria anunciar ja que no es tornarà a presentar. Seria una dimissió en diferit, mantenint-se com a president de la reconstrucció, però, entremig, no es crema ningú més. Un congrés en 2026 triaria el successor.

La incògnita Vox. El gran escull per a la direcció nacional del PP és que, fins i tot en l’escenari d’una dimissió de Mazón, Vox tindria la clau mestra d’eixa jugada. Si cedix i deixa el càrrec, però no avança eleccions, els populars necessitarien que els de Santiago Abascal donaren suport al nou candidat en l’eventual sessió d’investidura, que hauria d’eixir d’entre els 40 diputats del PPCV en les Corts.

I Vox, de moment, manté un suport nítid a Mazón, superior fins i tot al que arriba en les últimes hores de Génova. Encara que Abascal reconeix que ha “mentit” en les seues explicacions aportades estos 12 mesos, els voxistes han sigut (i són) crossa del popular durant tot l’any. Això sí, a canvi de sucoses concessions fruit d’eixa debilitat del president i que estan sabent rendibilitzar políticament, almenys d’acord amb les enquestes. El líder de Vox ha sigut l’únic que dijous va eixir a defendre’l i a carregar contra el que va considerar un “linxament” de la Moncloa en el funeral d’estat.

L’aforament. Una de les claus dins de les vies que se li obrin a Mazón és la situació d’aforament, que, de moment, li ha impedit ser citat com a investigat per la jutgessa. La magistrada que porta la causa l’ha convidat en dos ocasions a anar a declarar, però no pot passar d’ací mentres el cap del Consell siga aforat, ja que la instrucció passaria al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. No obstant això, dimitir com a president no suposaria quedar-se sense aforament, ja que el dirigent popular és l’únic membre del Govern valencià que manté la seua acta en les Corts.

En este sentit, hi ha un precedent similar: el de Francisco Camps. En 2011, acabada de revalidar la seua majoria absoluta, Camps va dimitir com a president davant de les investigacions del cas Gürtel perquè estes no afectaren les possibilitats de Mariano Rajoy en unes eleccions estatals mesos després. En eixe moment, el dirigent popular va deixar el Palau a Alberto Fabra, però no el seu escó en el parlament valencià, el qual el va mantindre aforat durant tota la legislatura. Això no obstant, sempre podria abandonar el seu escó com va fer en el seu moment Mónica Oltra.

Suscríbete para seguir leyendo