110 hores de vertigen: com Mazón va passar del funeral per la dana al “ja no puc més”

Dimecres a les 19 hores, en el funeral d’estat celebrat a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, Carlos Mazón ja era un president políticament abatut. Els insults de familiars de víctimes de la dana, proferits davant dels reis i amb Alberto Núñez Feijóo com a testimoni, van iniciar un desenllaç que va tardar 110 hores a materialitzar-se. La dimissió de Mazón va arribar este dilluns a les 9 del matí en el Palau de la Generalitat, després d’un cap de setmana d’hermetisme.

Des de dijous a la vesprada, la sensació interna en el PP era de desconcert. “Ha sigut dolorós, desagradable i molt ràpid”, admeten diferents fonts del partit. Les travesses internes parlaven de desgast, però ningú anticipava un moviment tan immediat. Divendres, el portaveu en les Corts, Juanfran Pérez Llorca, va demanar “tranquil·litat” en el grup de WhatsApp dels diputats.

Els rumors, però, ja corrien entre càrrecs locals i alcaldes sense informació confirmada. El silenci oficial, tant a València com a Madrid, es va convertir en senyal. “Internament no se’ns va informar de res. Ens hem assabentat pels rumors”, lamenta una font consultada. La falta d’informació, fins i tot entre els càrrecs institucionals més pròxims, ha sigut una constant els últims dies.

Mazón va intercalar, durant el cap de setmana, el seu domicili en una zona residencial de la seua Alacant natal amb la cèntrica seu del Consell en la ciutat, la coneguda com a Casa de les Bruixes, acompanyat únicament per tres persones de confiança: Macarena Montesinos, el seu enllaç amb Génova, i els seus dos secretaris autonòmics de màxima proximitat, José Manuel Cuenca i Santi Lumbreras. Ningú més. Ni dirigents orgànics, ni càrrecs provincials, ni representants del PP nacional. Només telefonades i missatges creuats. Fins que, amb la convicció assumida, Mazón va escriure la seua eixida. “Va ser una decisió íntima, personal i definitiva”, apunten veus del partit, que afigen el que dilluns va repetir el ja expresident: “No podia més”.

Punt d’inflexió

Un càrrec electe del PP ho resumix amb claredat: “El funeral d’estat sabíem que era el punt d’inflexió, era una carrera de llarg recorregut. Amb baixades i pujades. Anàvem a estar bolcats en la reconstrucció, vendre el que estàvem fent. Però teníem l’entrebanc de les víctimes i les associacions”. Un veterà del partit ho expressa amb més cruesa després de la dimissió: “Abascal i Sánchez s’estan fregant les mans. Li he enviat un missatge de carinyo [a Mazón], perquè està destrossat, però no he volgut preguntar res”.

La direcció nacional del PP assegura que no va forçar la seua dimissió, encara que admet que havia deixat de contemplar-lo com a candidat en 2027. En el PP valencià, però, s’assumix que la caiguda va ser fruit d’una suma de desgast públic i aïllament intern. “El seu propi entorn l’ha perjudicat”, reconeixen fonts regionals. Les tensions amb l’aparell orgànic i, en particular, amb Pérez Llorca s’arrossegaven des de feia mesos, quan la guàrdia pretoriana de Mazón va trencar ponts interns.

L’eixida de Mazón ha reactivat també la vella baralla territorial del PP alacantí. El Baix Segura, eix polític en l’etapa prèvia i tradicional bastió del PP en la província, perd pes enfront del bloc de la Marina Baixa (Benidorm, Finestrat, la Nucia), a on es concentra hui la força orgànica. Mazón, abans d’anar-se’n, també ha posat sobre la taula l’opció de Vicente Mompó per a substituir-lo en les pròximes eleccions.

Entre els càrrecs electes del PP es dona quasi per descomptat que Pérez Llorca serà el pròxim president de la Generalitat, sempre que Vox done el necessari vistiplau, però entre les seues travesses internes apareixen més noms com a possibles figures de consens i interinitat, seguint el deixant de José Luis Olivas, com els d’Alfredo Castelló, pròxim a Catalá, o fins i tot el benidormer Manuel Pérez Fenoll.

Última paraula

Qualsevol nom necessitarà el suport de la formació ultra per a ser investit abans d’un possible avançament electoral. El missatge dels d’Abascal, excepte un gir radical, és clar: no serà María José Catalá. La formació ultra exigix un perfil sense enfrontaments previs, com els que han protagonitzat amb l’alcaldessa de València en l’Ajuntament, i alineat amb els pactes firmats en 2023. En eixe escenari, Pérez Llorca desperta més simpatia que la regidora valenciana.

El que queda després d’eixes 110 hores de reflexió, després del punt d’inflexió que va suposar el funeral d’estat, és la caiguda d’un president emocionalment esgotat, que, entre crítiques al Govern d’Espanya, admet haver-se “equivocat” en la seua gestió i que abandona abans que el desgast intern o judicial l’arracone encara més.

El buit institucional que s’obri ara, en plena reconstrucció després de la dana, amb una legislatura a mig camí i el control del pròxim govern autonòmic de nou en mans de Vox, marca un cicle nou en el PP valencià.

Suscríbete para seguir leyendo