La Xica és la tempesta creativa que necessitava l’escena valenciana

Fa poc més d’un mes, La Xica obria una finestra enmig del silenci. D’aquell corrent d’aire van sorgir tres cançons, xicotetes gotes que anunciaven la tempesta que venia. Ara, amb L’amor és un accident, Núvol i Ja no plou, la música de l’artista valenciana creix i s’expandix. El projecte aferma la seua identitat i deixa entreveure una cosa més gran, un disc que comença a dibuixar-se entre contrastos.

La Xica és el projecte personal de Marina Bolea, exintegrant de Maluks. Un espai en què l’artista es mostra multidisciplinària, s’expressa amb veritat, sense pretensions ni motles. La seua veu i els instruments tracen un territori sonor ple d’antítesi, en el qual conviuen “llum i ombra, calma i energia”, segons indica la cantant.

El projecte es construïx al costat del seu productor i aliat creatiu, Jota Terranegra, que modela un so de sintetitzadors envolupants i cordes que respiren. En el seu primer llançament —Amagatall, Tarongina i Endimonià—, La Xica mesclava electrònica amb tradició popular valenciana, melodies de correfoc, dolçaines reinventades, tabals i harmonies de corda.

El treball compta amb les mescles d’Antoni Laguna, la masterització de Víctor Llinares i la col·laboració d’un quartet de corda de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Tots ells aporten una fondària que sosté i eleva el projecte.

Este nou llançament, en canvi, mira cap a dins. L’amor és un accident obri el conjunt amb el riff d’un baix que batega com un cor expectant. La veu de La Xica juga amb els extrems, mentres el drum ‘n’ bass irromp com un pols d’atzar i desig.

En el videoclip, un ballarí traduïx a la perfecció l’impacte de la trobada, completa el sentit de l’obra. “La cançó parla amb curiositat de l’amor, sense necessitat de ser romàntic; eixa coincidència quasi màgica en la qual dos persones es troben i es cuiden”, expressa l’artista.

Una veu nua

Núvol és una peça orgànica, en què la guitarra acústica sosté una veu nua que busca la màxima sinceritat. “Per què no puc ser un núvol?”, es pregunta, i en eixe dubte cap tota la tendresa i inquietud del tema. Cada vers busca aire.

L’electrònica apunta al fons, discreta, fins que tot es transforma i esclata. Esta cançó és el relat d’una ansietat que ha acompanyat l’artista durant anys i ha alterat la seua manera de crear, d’observar, de viure. Una cançó que s’atrevix a parar per a poder sentir i que convertix la vulnerabilitat en la seua major força.

El tancament arriba amb Ja no plou, una carta a la infància. Un pop delicat i progressiu, en el qual la veu de La Xica dibuixa melodies amb una naturalitat que desarma. Ací, cantar i ballar són la llum, una forma de resistència; a on abans plovia, ara hi ha música. “Canta y no llores”.

Tot sembla mesurat i, alhora, lliure. Hi ha una cura evident en cada detall, una coherència que unix la cosa sonora, l’estètica i l’emocional. Les sis cançons compartixen una sensibilitat comuna, però cada una obri un espai distint dins del mateix univers. En estes es reconeix una veu pròpia, arrelada en la seua terra i en la seua herència, que mira cap avant sense necessitat d’encaixar en cap motle. La Xica no busca un lloc, l’inventa.

Amb estes sis cançons, La Xica traça el mapa d’un disc que comença a revelar-se. Arriba amb una proposta sòlida i pionera, d’eixes que irrompen en el moment oportú, amb la naturalitat del que és necessari. Com si, en algun racó de la memòria, algú encara li cridara: “Xica, vine”. I ella, per fi, respon.

Suscríbete para seguir leyendo