La ballarina i coreògrafa Núria Crespo tensa i metamorfosa la cultura pop en La Mutant

Després de posar a prova la seua última investigació metodològica i dansística en la Zona Grisa de La Mutant, l’espai dedicat al fet que les creadores puguen compartir amb el públic el germen dels seus treballs, Núria Crespo torna al centre municipal d’arts vives amb Morphopop: Arranque.

Els dies 28 i 29 de novembre, la coreògrafa i ballarina desplega esta proposta que va arrancar en un laboratori d’investigació de l’Espai LaGranja de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). “La peça gira entorn de la permanència, l’excés i el desplegament”, avança la sala.

El resultat “és una dansa de cossos que proposa múltiples perspectives des de les quals mirar-los. La representació defuig la literalitat del pop, del qual se servix com a motor i com a mitjà en una interpretació en tensió contínua per a escapar de l’estereotip”.

El terme arranque del títol és polisèmic. Crespo l’utilitza tant per al fet d’iniciar, “ja que esta és la primera peça morphopop i la primera etapa del treball d’investigació”, com per a referir-se a una passió, ja que afirma que treballa “amb la idea de l’arravatament com a estat dansístic de màxima comprensió i expansió”. Finalment, també al·ludix al fet d’“arrancar-se alguna cosa que se t’ha apegat a la pell”. En este cas, la cultura popular, però no en sentit negatiu, “sinó com una cosa que t’obliga a ser més veloç perquè no se’t superpose”.

En el seu desenrotllament, Núria Crespo ha explorat el principi, la força i l’afecte com a moviments que transformen el cos i el deixen vibrar entre la permanència i la metamorfosi, afigen les mateixes fonts

Els seus intèrprets seran la mateixa Crespo al costat d’Emma Romeu, Marta Fernàndez, Maria Bori, Esther Solé Alarcón i Carlota Malo. El disseny sonor és a càrrec de Manel Ferrándiz/Madnel DJ; el disseny visual i el videoart han sigut responsabilitat de Jorge Dabaliña i Raúl León; les llums, de Francesc Romeu; i l’estilisme, d’Isabel Bassas.

La creadora ha comptat amb l’acompanyament artístic del ballarí, coreògraf, pedagog, investigador en dansa i comissari artístic Juan Carlos Lérida.

La modificació i la cultura popular com a eixos

Morphopop respon a dos eixos centrals de treball: morpho, que és la forma, però també el canvi o la modificació, i pop, que respon a tres perspectives: els principis cinètics del vocable pop, el marc del gènere musical a través d’èxits internacionals de l’època dels 2000 i la cultura de masses.

El terme morphopop referix, per tant, a “l’alteració de la forma a través del pop o a la modificació del pop a través de la forma”. És una investigació per a estudiar les possibles relacions entre l’espai, la forma i la música, amb la voluntat de generar un estat físic potent, present i complex.

“El pop és més un contenidor que un contingut, ja que manté una forta relació amb les tendències i les modes del moment en què el que és nou sempre modifica els estàndards anteriors —desenrotlla Crespo—. Esta propietat la trobem en la contemporaneïtat, que genera un marc que absorbix tot el que està al seu voltant i genera una sensació de difuminat i de democratització dels estils i categories al mateix temps que les va transformant”.

El pop li facilita a la ballarina un context de joc amb l’imaginari comú, un territori que el públic pot reconéixer per resultar-li familiar i formar part d’un patrimoni comú. “També proposa una senzillesa a partir de la icona o de la superficialitat que, alhora, ens permet aprofundir”, ha explicat la coreògrafa.

“Al conéixer l’estereotip que hi ha darrere de la cançó, poden invocar-lo quan i a on vulguen. No obstant això, les seues ballarines no volen ser estes icòniques estreles del pop ni ballar, vestir i cantar com elles”, assenyalen des de la sala. “Volem estirar-les, alterar-les, ‘monstrificar-les’, transcendir-les. Volem utilitzar-les per a surfejar-les, encara que potser també volem invocar-les perquè ens donen el poder i la potència”, conclou Crespo.

Un collage de còpia, repeticions, memòria i estereotips

“Inevitablement, la seua dansa està feta de collage, de còpia, de repeticions, d’icones i d’estereotips, de memòria i tècniques pròpies del pop. Això travessa el cos de les intèrprets, que es disposa com a mitjà per a una dansa de gestos que es revelen”.

“En esta categoria fantasmal del cos, ballem amb tot allò que som, el propi i el social, aquelles danses que he passat pel meu cos, però també aquelles estereotipades, allò de què m’apropie, el que copie i el que aparente, però també el que es revela, el que sembla i apareix”, explica la seua creadora.

“La dramatúrgia no és lineal, sinó que emergix de situacions corporals, tensions i poètiques que combinen la cosa monstruosa, grotesca i estranya amb la brillantor i la plasticitat del pop. Les estructures apareixen com a relacions físiques, evocacions, cartografies espacials i esclats energètics, activats per un espai sonor creat en directe. L’escenari es configura com un sistema de composició i improvisació a on llum, so, objectes i cossos són detonants dramàtics”, afigen.

“Esta peça és una proposta transcategòrica que aposta per un cos i un dispositiu escènic capaç de transitar entre el fet acadèmic i el popular, agafant elements dels dos àmbits per a expandir les seues possibilitats expressives i creatives. Es construïx, així, un espai en què el rigor tècnic i metodològic propi de la formació acadèmica es fusiona amb l’energia, la immediatesa i la capacitat de contagi del context popular, especialment d’aquells referents vinculats al gènere pop”.

Suscríbete para seguir leyendo