El dilema de la plaça de l’Ajuntament: dos anys sense parar o sis en obres

La reforma de la plaça de l’Ajuntament de València és l’obra més important de la història moderna de la ciutat. Ja s’han revelat els esbossos i l’Ajuntament ja ha deixat clar que són figuracions provisionals, pendents de més consultes per a acabar pintant el més semblant al projecte final, encara que la seua essència sembla clara: una plaça que serà encara més per als vianants que ara i que estarà formada per diverses unitats dins del tot.

Una vegada esbossat el què, queda per decidir el quan i el com. La burocràcia encara requerirà molt de temps i no es preveu que les màquines entren per primera vegada fins que comence la pròxima legislatura.

I queda una de les decisions més importants: com afrontar una obra de gran importància en el cor de la ciutat. No està tan lluny en el temps l’exemple de la plaça de la Reina, un espai que va estar completament tancat durant un any i tres mesos i en el qual a penes es van poder utilitzar uns passos laterals per a accedir als comerços i a la zona monumental.

Armar-se de paciència

Tota reforma a gran escala obliga, quan no condemna, a armar-se de paciència durant un temps més que respectable. La plaça de l’Ajuntament, per les seues dimensions, requerix un treball de carrer molt major i, en estos moments, l’Ajuntament es debat entre dos alternatives: fer la reforma integralment, sense interrupció, o espaiant les fases.

Si la plaça de la Reina podia permetre’s el luxe d’estar parada durant una mica més d’un any, la municipal té un problema afegit: és el centre neuràlgic de la ciutat. En la seua superfície se celebra el 9 d’Octubre, les Falles, Nadal, a més de tota mena d’actes i celebracions durant l’any.

Per això, l’equip municipal es planteja el dubte de com escometre les obres: si d’una tirada, cosa que pot arribar a suposar dos anys de parada total o parcial, o acomodar les fases al temps de menys activitat. És a dir, completar un mòdul de la reforma des del moment que acaben les Falles i fins a les vespres del 9 d’Octubre, parar l’obra, reobrir la plaça i continuar novament després de la cremà de l’any següent. Això serien pràcticament sis mesos i mig d’obres i cinc mesos i mig d’inactivitat perquè el poble la recuperara per a les tres festes grans.

L’alternativa de fer-la tota d’una tirada portaria a una altra disjuntiva. El procés està previst per fases, però, si es fan de manera consecutiva, resulta evident que sempre hi hauria una part de la plaça parcialment inhabilitada durant eixe període. Dit d’una altra forma, la mascletà sempre tindria la seua zona de foc disponible (això s’ha assegurat des del principi), però no tot l’aforament. Serien un parell d’anys amb les disparades no a ple rendiment, amb zones de l’obra en les quals no podria haver-hi públic.

I l’altra opció seria portar-les provisionalment a un altre lloc —per exemple, l’Albereda, o, directament, descentralitzar-les—, un exili temporal a l’estil del que fan alguns clubs de futbol quan han de remodelar els seus estadis.

Aplicat als altres esdeveniments, la processó del 9 d’Octubre hauria de restringir l’espai habilitat o fer un recorregut alternatiu —encara que es perdria en gran manera la solemnitat de la baixà de la Senyera davant de la multitud—, i el Nadal també hauria de buscar un espai alternatiu per a l’arbre, la pista de gel i la resta d’amenitats, o, com la mascletà, conformar-se amb un aforament més reduït.

Per a l’equip de govern, la qüestió dels terminis, ara mateix, ni es toca, i les formes, tampoc. Tal com ha assegurat María José Catalá, “el millor termini és encertar”, per la qual cosa, mentres no s’acabe de madurar el projecte i este entre a concurs, no es volen establir terminis, siga a dos o a sis anys vista.

Suscríbete para seguir leyendo