Tsunami masclista: de cinc dones assassinades en huit dies a l’escàndol del #Metoo socialista

Mentres els socialistes viuen el seu particular #Metoo per les denúncies d’assetjament que s’han conegut en les dos últimes setmanes a la Comunitat Valenciana, Andalusia, Galícia i, fins i tot, en el cor mateix de La Moncloa i el PSOE (amb les denúncies contra Francisco Salazar i, a la Comunitat Valenciana, contra l’alcalde d’Almussafes), els assassinats masclistes no cessen (cinc dones assassinades en huit dies) i les xarxes socials són un formiguer de missatges contra el feminisme. El tsunami masclista amb el qual tanca l’any 2025 no deixa indiferents col·lectius valencians feministes que lamenten el “retrocés” evident que patix la societat des que la ultradreta ocupa espais públics que obliguen “a debatre si existix o no la violència masclista”. I enmig del debat, escàndols de partits polítics “aliats del feminisme”, com el PSOE, que evidencien el que ja sabem: que són hòmens els que ocupen els llocs de responsabilitat i que el feminisme “obliga al fet que siguen eixos mateixos hòmens els que renuncien als seus privilegis”.

Des de la Coordinadora Feminista de la Comunitat Valenciana asseguren que l’escàndol socialista no és “res nou sota la capa del sol”, ja que el masclisme és una realitat “que requerix una educació que ja està vetada en els col·legis”, i que si les lleis han avançat “ha sigut gràcies al treball d’activistes feministes de base”, perquè “el feminisme ha calat en els partits polítics, però això no trenca els esquemes patriarcals”. “Eixos comportaments masclistes no es canvien per una llei, es canvien amb educació. Però la realitat és que diuen que parlar de bous, de futbol o d’emprenedoria en les aules no és ideologia. Però parlar de feminisme, sí. Inculcar valors respecte a la igualtat en els centres educatius és clau, perquè el grau de pornificació de la societat és immens. I així, en lloc d’avançar, veiem com el model de dona és el de mare de família perfecta i cuidada, bella. La dona cosificada, un filó per a la indústria. I, amb tot, del que no parlem és que, en una setmana, hi ha hagut cinc dones assassinades”, explica Cándida Barroso, des de la Coordinadora Feminista. Per això, per a “continuar avançant” en esta època en què es perseguix un retrocés, “necessitem dones poderoses, amb influència i amb les idees clares. Cal acompanyar estes dones des de dins i cal apostar per elles, respectar-les”.

En l’àmbit sindical, la secretària de Dones i Igualtat de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, Cloti Iborra, també aposta per la presència de dones feministes en els àmbits de poder, públics i privats. “Un home arriba al poder i pot mantindre’s 25 anys. Les dones, no. Una dona arriba al poder i o se la ‘carreguen’ abans o s’ho acaba deixant perquè el preu que paga és molt alt i som menys ambicioses. Però, per a acabar amb este masclisme estructural, necessitem que siguen dones, i dones feministes, les qui ocupen estos espais, perquè, de dones, n’hi ha en la dreta i en la ultradreta, però sense perspectiva feminista no avancem”, explica Iborra, que posa, com a exemple, la bretxa salarial. “Com hòmens i dones, per un mateix lloc de treball, cobren el mateix (el contrari seria una discriminació directa), doncs hi ha qui no comprén la bretxa salarial. Però clar que n’hi ha. On? Doncs en les reduccions de jornada i en els complements. Són les dones les qui es reduïxen la jornada i cobren menys, i, a més, perquè tampoc promocionen i al final no ocupen llocs de responsabilitat. No obstant això, el sou base és el mateix. Però en realitat l’home cobra més i té més oportunitats laborals”, explica Iborra.

Líders en legislació

Espanya, a més, és un dels països més avançats en una legislació centrada en la igualtat d’hòmens i dones. Els plans d’igualtat, obligatoris en les empreses públiques i privades), són prova d’això. En estos plans, en què s’avalua quantes dones hi ha i quins càrrecs i funcions tenen en l’empresa s’inclouen els protocols d’assetjament que, no obstant això, no s’han mostrat efectius en l’escàndol socialista del #Metoo.

“Perquè un protocol siga efectiu, s’ha de gestionar amb celeritat. No es pot gestionar una denúncia d’assetjament en sis mesos. La rapidesa és clau. Els plans d’igualtat són obligatoris des de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i hòmens, i les empreses estan obligades a tindre’ls. Els protocols d’assetjament funcionen, però cal saber que hi ha una diferència substancial entre la gestió d’un assetjament en l’àmbit laboral o penal. No totes les denúncies d’assetjament han d’acabar en la Fiscalia”, explica la catedràtica de Dret del Treball i de la Seguretat Social en la Universitat de València, Gemma Fabregat. És més, l’experta assegura que si la víctima denuncia l’assetjament en l’empresa i el protocol no s’inicia, llavors sí que pot acudir als tribunals i reclamar l’incompliment per part de l’empresa. “No obstant això, el protocol en l’àmbit laboral sí que funciona i és una ferramenta vàlida”, conclou.

Finalment, diferents entitats feministes recorden que la violència masclista continua sent “el gran mal d’este país”, amb un desembre terrible, després de l’assassinat de cinc dones en huit dies, que deixen set menors òrfens. Per això, asseguren que l’agenda feminista continua, i lamenten una realitat: “Ens continuen assassinant, i això no pot eixir del debat”.

Suscríbete para seguir leyendo