Adeu a Enric Mestre, l’escultor que va convertir la ceràmica en art contemporani

L’escultor i ceramista Enric Mestre Estellés va morir ahir, 1 de gener, a Alboraia, la seua localitat natal, als 89 anys. Acadèmic de Sant Carles, docent durant més de tres dècades i figura de prestigi internacional, Mestre és considerat un dels grans renovadors de l’escultura ceràmica contemporània, una disciplina que va dignificar com a llenguatge artístic ple i a la qual va dotar d’autonomia artística, rigor conceptual i projecció internacional. La família rebrà hui el condol en el tanatori d’Alboraia.

La mort d’Enric Mestre suposa la pèrdua d’una figura clau de l’art valencià contemporani, un creador auster i profundament humà que va defendre, amb coherència i tenacitat, una manera d’entendre l’escultura com a espai de silenci, reflexió i resistència enfront del soroll. Una de les seues últimes creacions va ser un monòlit inaugurat el novembre passat a Manises per a commemorar el primer aniversari de la dana i retre homenatge a les persones afectades.

Art contemporani des de l’horta

Nascut en 1936, Enric Mestre va desenrotllar una trajectòria singular, coherent i profundament lligada tant al paisatge de l’horta valenciana, en la qual tenia situat el seu estudi, com als grans debats de l’art contemporani. Es va formar en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles entre 1953 i 1958, a on va estudiar Pintura, i va obtindre en 1958 el títol de professor de Dibuix. Després d’una breu etapa en l’àmbit de la publicitat, va abandonar esta activitat a mitjan anys seixanta per a dedicar-se plenament a la ceràmica i a la docència. En 1972 es va graduar en l’especialitat de Ceràmica en l’Escola d’Arts Aplicades de València i va culminar la seua formació acadèmica amb la llicenciatura en Belles Arts en 1982.

Alumne del ceramista Alfonso Blat, de qui va aprendre el virtuosisme de l’esmalt i el rigor tècnic, Mestre va iniciar una intensa labor d’investigació material que marcaria tota la seua obra. Va començar a exposar de manera individual en 1964 i, des de llavors, el seu treball va anar mostrant una evolució clara: des d’unes primeres peces de caràcter més formal i objectual, basades en el que ell mateix definia com a “objectes-contenidors”, fins a una depuració geomètrica i essencialista que, a partir dels anys huitanta, es va convertir en la seua senya d’identitat.

El “menys és més”

La seua escultura ceràmica, d’aparença sòbria i silenciosa, s’articula entorn de la geometria, la relació entre massa i buit, la llum, l’espai i l’equilibri. Lluny del barroquisme, Mestre va defendre sempre una estètica del “menys és més”, entesa no com a fredor industrial, sinó com una busca espiritual de la forma justa. “Vaig eliminant fins a quedar-me amb l’essència”, explicava en una entrevista a Levante-EMV en 2018, en la qual es definia com “un artista ermità”, més interessat en el treball de taller que en les relacions públiques o els circuits de poder.

Eixa actitud explica en part que la seua obra haja tingut històricament més projecció en l’estranger que en els circuits artístics valencians. Alemanya, Suïssa, França, el Japó o Corea del Sud van ser alguns dels països a on el seu treball va trobar un públic especialment receptiu. Així i tot, el seu reconeixement institucional va anar creixent amb el temps. En 2009 va rebre el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana, “un reconeixement a la seua trajectòria creativa”, i en 2023 va ser distingit amb la Medalla de Sant Carles. Entre altres guardons destaquen també el Premi Alfons Roig de la Diputació de València, la Medalla d’Or de l’Estat de Baviera i el Primer Premi del Certamen de Ceràmica de Manises.

Mestre d’artistes

Enric Mestre va ser, a més, un mestre decisiu per a diverses generacions d’artistes. Durant 32 anys va exercir la docència en l’Escola d’Arts i Oficis de València, a on va contribuir a normalitzar l’escultura ceràmica com una pràctica artística contemporània, superant prejuís que la relegaven a l’àmbit artesanal. Molts dels seus alumnes van desenrotllar posteriorment trajectòries pròpies en diferents camps de les arts plàstiques.

Encara que la ceràmica va ser l’eix central de la seua producció, Mestre mai va abandonar la pintura i el dibuix, disciplines que considerava extensions naturals del seu pensament plàstic. En exposicions com “Formes del silenci” o “Arquitectures per a la mirada” va poder apreciar-se el diàleg profund entre les seues escultures, pintures i quaderns de treball, en què la geometria es convertix en un mètode de pensament i en una manera d’habitar el món.

L’horta d’Alboraia, visible des de la seua casa-taller, va ser una font constant d’inspiració. No com a motiu figuratiu, sinó com a estructura rítmica i mental: els solcs, els cavallons, la repetició ordenada del paisatge. Eixe vincle es materialitza també en les nombroses obres públiques que el municipi alberga —en l’ajuntament, la Casa de la Cultura, la plaça Tomás y Valiente o la rotonda d’accés a Port Saplatja i la Patacona— i que l’alcalde, Miguel Chavarría, va destacar recentment com a mostra de l’orgull d’Alboraia per un dels seus artistes més universals.

L’escultura de Mestre que Foment va destruir

En una entrevista concedida en 2018 a Levante-EMV, Enric Mestre lamentava que l’escultura ceràmica continuara sent considerada un art menor. I un bon exemple d’este menyspreu el va viure el mateix escultor dos anys després, quan unes màquines que estaven treballant en la construcció d’un túnel subterrani per a accedir a l’aeroport de Manises van arrasar una escultura ceràmica de l’artista d’Alboraia. A més, va ser el mateix Mestre qui va alertar de la desaparició de la seua obra un dia que va acudir a Manises a comprar material ceràmic per al seu taller. “Al passar per allí, vaig observar que l’escultura no hi era, i em vaig témer el pitjor”, confessava a este diari.

L’escultura desapareguda era una peça de ceràmica, de manera geomètrica, de huit metres d’altura per sis d’ample, inspirada en una ala delta. Estava composta per una base de formigó armat i tota la seua estructura estava recoberta de ceràmica de Manises, en colors blaus en degradació, elaborada pel mateix Mestre. L’obra li la va encarregar el llavors Ministeri d’Obres Públiques en 1984. “Em van comentar que pensaven instal·lar allí una obra, els vaig fer la maqueta, els va agradar i la vaig fer”, recordava l’autor.

L’artista d’Alboraia no ocultava que la pèrdua d’una de les seues obres és “com si et maten un fill”, i va descriure l’escultura desapareguda “com una de les més importants de la meua carrera, la més important en aquell moment i la més gran”, assenyalava.

Suscríbete para seguir leyendo