Adeu a Pérez Casado, el gran transformador de la ciutat en la Transició

La València moderna no s’entendria sense la figura política de Ricard Pérez Casado (València, 1945), l’alcalde de la Transició democràtica i impulsor de grans transformacions urbanes. En les primeres eleccions municipals de la democràcia, celebrades l’abril de 1979 i de les quals va eixir un govern de coalició format pel Partit Socialista i el Partit Comunista (PCE-PCPV), va ser triat regidor de l’Ajuntament de València, en el qual va assumir la delegació d’Urbanisme. Ho va fer durant tot just cinc mesos, ja que, després de la renúncia, el setembre d’eixe mateix any, de l’alcalde Fernando Martínez Castellanos, Pérez Casado el va substituir al capdavant de la corporació municipal. Casado ocuparia l’alcaldia fins al 30 de desembre de 1988, quan els continus enfrontaments i rivalitats amb el Govern de la Generalitat de Joan Lerma el van fer dimitir, i l’alcaldia va passar a les mans de Clementina Ródenas.

Pérez Casado, llicenciat en Ciències Polítiques i doctor en Història, es va trobar una ciutat que es despertava d’anys de dictadura i en la qual, com se solia comentar entre els seus col·laboradors més estrets, “quasi tot estava per fer”. Començant per passar d’una administració franquista a una de democràtica amb estructura tributària moderna que permetera generar recursos per a afrontar la posada en marxa de servicis bàsics en una urbs en expansió a on hi havia barris de la perifèria obrera que no tenien ni clavegueram o enllumenat públic. En a penes dos legislatures de govern (des de 1979 fins a 1988) es van impulsar, no sense dificultats i controvèrsies, notables transformacions en la capital.

El primer Pla general d’ordenació urbana (PGOU) modern es va aprovar durant el Govern de Pérez Casado, en 1988, amb l’arquitecte Alejandro Escribano al capdavant de l’Oficina del Pla General. En este es fixava una nova frontera urbana, delimitada per la Ronda, que va suposar un important mos a l’horta periurbana sobre la qual es construirien els nous campus universitaris de la Universitat Politècnica i la Universitat de València. Dins d’esta nova frontera urbana es van projectar els grans desenrotllaments urbans d’edificis en altura de l’avinguda de França, Corts Valencianes, el Grau, Benimaclet o Malilla, alguns encara sense executar. No hi cabia curtterminisme. Casado assegurava que volia “una ciutat que durara”. El soterrament de les vies del tren del centre urbà i la gran operació de modernització de la xarxa arterial ferroviària del Parc Central es va començar a forjar en la seua etapa i ha tardat tres dècades a veure la llum.

El llegat que ningú li discutirà a Casado és el jardí del Túria, el riu verd que ha complit tres dècades i que vertebra d’oest a est la ciutat. Un gran jardí urbà pel qual, en alguna ocasió, van ser vistos passejant junts l’alcalde i Ricardo Bofill, l’arquitecte mort el gener de 2022 a qui Casado va encomanar, per recomanació, al seu torn, d’Alejandro Escribano i superant crítiques polítiques que qüestionaven que es buscara professionals “de fora”, el disseny d’este gran pulmó verd que, amb els anys, s’ha convertit en una de les fites que distingix i dona qualitat de vida a València.

L’alcalde socialista també es va obstinar a crear grans referents culturals en la seua ciutat. Va impulsar el Palau de la Música, edifici projectat per José María de Paredes, Premi Nacional d’Arquitectura, inaugurat el 25 d’abril de 1987. Va ser la primera gran dotació dedicada a la música de la capital, però la seua construcció no va estar exempta de crítiques per part del PP en l’ajuntament, especialment del seu portaveu, Martín Quirós, encara que tampoc es va deslliurar de les objeccions dels regidors del Govern de Ricard Pérez Casado, l’alcalde al qual alguns van sobrenomenar el Faraó, pels seus projectes megalòmans.

La primera línia del metro de la capital es va inaugurar sota el seu mandat i va ser Casado, en la seua obstinació per convertir València en una ciutat europea, l’impulsor del primer carril bici de la capital amb nou quilòmetres de longitud, que connectava la plaça de l’Ajuntament amb la Universitat Politècnica de València, passant per l’avinguda Blasco Ibáñez.

La transformació de l’empresa Saltuv en l’actual empresa d’autobusos urbans (EMT), el rellançament de la Fira de Mostres, l’oberturisme del port de València i l’impuls a les dos universitats com a factors de desenrotllament econòmic i ocupació o el soterrament de les vies del tren del front marítim, també consten en l’haver del Govern de Casado.

La paralització de la urbanització del bosc de la Devesa és una altra de les fites en els anys de gestió de Pérez Casado, que va saber posar-se del costat dels col·lectius ecologistes i ciutadans que van reclamar el bosc del Saler per al poble. També es va distingir Casado per la seua defensa de la Gran València i la relació i influència de la capital amb els municipis veïns. “La ciutat real són 45 municipis, no s’acaba en la ronda de Trànsits”, assegurava l’alcalde, que, d’altra banda, criticava amb vehemència les diputacions, a les quals considerava estructures caciquils i prescindibles.

Suscríbete para seguir leyendo