Els moments més difícils de Pérez Casado

Se sol atribuir la dimissió de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado, el desembre de 1988, a l’enfrontament amb Joan Lerma, president de la Generalitat, per la urbanització del solar de les antigues escoles de Sant Josep, el conegut com a solar de Jesuïtes, una pastilla de sòl d’ubicació privilegiada en la cantonada del passeig de la Petxina amb Ferran el Catòlic, que la companyia religiosa havia venut a Onofre de Miguel, als Lladró i a Expogrupo (Antoni Mestre). Este va ser, segurament, el detonant, però abans i durant els deu anys de govern de Casado va haver-hi altres desacords. La ingerència, pel que sembla constant, de la Generalitat en l’autonomia municipal, especialment en les competències urbanístiques, com la citada del solar de Jesuïtes, va estar darrere de la renúncia de l’alcalde socialista, que va deixar el càrrec molest pel que entenia una desautorització del seu propi partit a la seua gestió.

Així ho explicava ell mateix en les seues memòries polítiques (Viaje de ida) publicades per la Universitat de València en 2014, que comprenen el període de 1977 fins a la seua retirada de la vida política en 2007, i en les quals, tal com va informar Levante-EMV, va saldar comptes especialment amb els seus rivals, molts del seu propi partit, inclòs Joan Lerma, als quals va acusar d’haver comés amb ell un “memoricidi”, d’haver-lo conduït, primer, a la dimissió, i, després, a l’oblit del seu llegat i de la seua pròpia persona, en uns casos per acció i en uns altres per incomprensió.

La construcció de les tres torres del solar de Jesuïtes que la Generalitat va torpedinar enfront de l’acord de reducció de l’edificabilitat negociat per Casado amb els amos del sòl va ser la gota que va fer vessar el got. Els tribunals acabarien, anys després, donant la raó a l’exalcalde, al reconéixer, en successives sentències, els drets dels promotors a edificar-hi. Per a eliminar les tres torres projectades al costat del Jardí Botànic, l’Ajuntament de València va haver d’acudir, uns anys més tard, a les permutes de sòl. L’última i més “onerosa” es va tancar amb l’entrega, ja amb el govern de la popular Rita Barberá, a la família Mestre, que es va resistir fins al final a permutar els terrenys a on projectava el Gran Hotel Crystal Palace, de la parcel·la del nou ajuntament de l’avinguda Aragó, construït precisament pel Govern de Ricard Pérez Casado, amb el derrocament previ de l’edifici pagat per les arques municipals. El solar de l’ajuntament “socialista”, construït pels arquitectes Vicente González Móstoles i Rafa Rivera, seguix sense urbanitzar. En el solar de Jesuïtes es construïx ara un nou jardí, dedicat a la historiadora, feminista i activista de Salvem el Botànic Trini Simó. Final feliç per a un conflicte urbanístic que es va prolongar durant dècades i va provocar la caiguda d’un alcalde.

El parc d’atraccions projectat en la zona d’expansió de Campanar, que Lerma i el seu llavors conseller d’Obres Públiques, Rafael Blasco, van vetar en el PGOU aprovat per l’equip de Casado en 1988, la conservació de la marjal de Rafalell i Vistabella o la torre de vivendes projectada al costat del col·legi del Pilar també van enfrontar les administracions de Lerma i Casado, que finalment va tirar la tovallola el desembre de 1988. Concloïa el seu mandat com a alcalde, que havia començat el 5 d’octubre de 1979 després d’un altre incident intern socialista, l’expulsió del PSPV-PSOE del primer alcalde democràtic de la ciutat, Fernando Martínez Castellano, acusat d’irregularitats en les finances del partit.

Transició convulsa

La gestió de Pérez Casado en l’Ajuntament de València va acabar de manera convulsa tal com va començar quan es van produir, quatre dies després de la seua presa de possessió, els incidents de la denominada “batalla de València”, una escalada de violència protagonitzada per grups incontrolats de la ultradreta, moguts per l’anticatalanisme, que va tindre el seu moment més tens amb la crema de la bandera preautonòmica del Consell i l’agressió a l’alcalde i a altres autoritats en la processó cívica més incívica del 9 d’Octubre que es recorda. La transició política, tal com explica l’historiador Juan Luis Sancho, va estar marcada pels incidents violents dels sectors més conservadors hereus del franquisme i del blaverisme anticatalanista. La comitiva de Pérez Casado que presidia la processó cívica del 9 d’Octubre va ser objecte de llançament de pedres, ous i, fins i tot, un tir de ballesta a l’ensenya.

Ricard Pérez Casado, intel·lectual i analista de temes socials, polítics i urbanístics, va escriure diversos llibres i assajos sobre la construcció europea, els conflictes en el Mediterrani o l’autonomia valenciana (Ser valencians o El País Valencià front al futur). Va ser col·laborador assidu en diferents publicacions i columnista en periòdics com Levante-EMV i El País.

Suscríbete para seguir leyendo