L’alumnat pobre que necessita suport en les aules s’ha disparat un 128 % en sis anys

En una de les aules d’un centre públic del barri d’Orriols, a València, un professor corregix una redacció mentres repassa mentalment la fitxa d’un dels seus alumnes. El xiquet viu amb els seus pares i dos germans en una sola habitació d’un pis compartit; no té un pupitre, ni una cadira, ni un racó tranquil en el qual obrir un llibre quan arriba a casa. Davant d’esta estampa, el docent es fa la mateixa pregunta que ressona hui en els barris més humils de la ciutat: com pot la pedagogia compensar la falta d’un sostre digne? Quin marge de maniobra té un mestre perquè un xiquet tire avant quan la fam o el fred són els seus primers companys de pupitre?

Esta escena, lluny de ser una excepció, és el símptoma d’una realitat estructural que ha esclatat en les xifres. Segons l’últim informe de la Federació d’Ensenyança de CCOO sobre el període 2018-2024, el nombre d’estudiants en situació de pobresa severa que requerixen necessitats específiques de suport educatiu (NESE) s’ha disparat un 128 % en els últims sis anys a la Comunitat. Només en l’últim curs, este increment ha sigut del 17 %, fet que confirma que l’escola s’ha convertit en el principal dic de contenció d’una precarietat social que no deixa de créixer.

Un sistema al límit de la seua capacitat

La radiografia presentada pel sindicat mostra un sistema educatiu “estressat” i descompensat. Mentres que el conjunt de les dificultats i necessitats de suport educatiu ha crescut un 76 % en sis anys, la inversió en recursos a penes ha augmentat un 26 %. Esta diferència de 50 punts percentuals explica per què els docents denuncien sentir-se “com a sardines” en aules a on la complexitat augmenta però el personal especialitzat brilla per la seua absència.

L’informe detalla que no només creix la pobresa. L’alumnat amb necessitats educatives especials (discapacitat sensorial, intel·lectual o TEA) ha pujat un 36 %, i aquells amb dificultats específiques d’aprenentatge han augmentat un 66 %. No obstant això, l’administració sembla no seguir el ritme d’una societat que canvia més de pressa que els pressupostos.

La “invisibilitat” del diagnòstic

Una de les dades més preocupants que llança l’estudi és la “infradetecció”. S’estima que el 61 % de l’alumnat que hauria d’estar rebent atenció especialitzada no compta amb un diagnòstic oficial. Són xiquets i xiquetes que “hi són, però no consten”, la qual cosa impedix que el sistema els assigne els recursos de pedagogia terapèutica (PT) o audició i llenguatge (AL) que necessiten.

Esta falta de detecció precoç condemna milers d’estudiants a una escolarització deficient. Sense el diagnòstic, no hi ha reforç; i sense reforç, la vulnerabilitat es convertix en fracàs escolar. La xarxa pública és la que assumix el major pes d’esta realitat, ja que escolaritza el 67 % dels estudiants amb necessitats de suport, la qual cosa genera una sobrecàrrega que degrada les condicions de treball i augmenta la frustració d’un personal que no pot arribar a tot.

L’escola com a últim refugi social

La crònica diària en els barris humils ja no només tracta d’objectius curriculars. El professorat es veu obligat a actuar com a gestor social i administratiu. “L’escola assumix moltes vegades coses que no hauria d’assumir, com tramitar beques o acompanyar les famílies en les seues derivacions a servicis socials”, assenyalen des del sindicat.

La realitat entra en viu i en directe a les aules: famílies que no poden permetre’s menjar carn o peix una vegada a la setmana, llars amb pobresa energètica que passen fred a l’hivern, o xiquets que mai han assistit a una activitat extraescolar per falta de diners per a gastos extraordinaris. El 29,9 % dels menors de 18 anys a la Comunitat Valenciana està hui en risc d’exclusió social (segons l’informe Arope), i eixe risc incidix directament en la capacitat d’aprenentatge que manifesten en classe.

A això se suma el repte de la matriculació sobrevinguda. L’alumnat migrant que s’incorpora a mitjan curs sol arribar amb dificultats lingüístiques i carències personals derivades de processos migratoris complexos. La falta d’integradors socials i treballadors de servicis a la comunitat en els centres convertix la seua integració en una carrera d’obstacles.

La necessitat d’un pla de xoc

Per a revertir esta situació, CCOO reclama un canvi de paradigma financer i organitzatiu. Es xifra en 3.600 milions d’euros la inversió necessària en l’àmbit estatal per a compensar este dèficit, amb un augment significatiu del gasto públic a la Comunitat Valenciana, que actualment se situa per davall de la mitjana espanyola.

La demanda principal dels docents és clara: que l’alumnat amb necessitats específiques “compte el doble” a l’hora de calcular les ràtios. “És una necessitat imperiosa abaixar les ràtios; necessitem un professor per cada 12 alumnes en els entorns més complexos”, insistixen. Només amb un augment massiu de personal d’orientació, fisioterapeutes i personal no docent es podrà garantir el dret a l’educació inclusiva, que, ara com ara, sembla estar seriosament en perill.

Mentres el debat polític continua, el professor a Orriols continuarà mirant eixe pupitre buit en la casa del seu alumne, sabent que, sense una inversió real, l’educació difícilment podrà complir la seua promesa de ser el gran igualador social.

Suscríbete para seguir leyendo