Granotes i blanc-i-negres: una rivalitat d’esquerres i dretes; rics i pobres?

És complicat explicar la realitat sense metàfores. Les societats avancen a colp de tòpics, mites i, a vegades, fins i tot caricatures. No fa falta explicar-ho en una cultura organitzada entorn de la hipèrbole fallera o traumatitzada per la llosa del meninfotisme.

La qüestió és què hi ha darrere de la metàfora, què hi ha de real. És el València CF un club històricament conservador per haver sigut instrumentalitzat pel poder? És el Llevant UE, nascut a principis del segle XX en un “poble” de base blasquista, a on es va fundar la FAI anarquista en 1927, un club genèticament d’essència humil i popular? És Mestalla la llar de les classes mitjanes de la capital o la de les classes populars de les comarques de base agrària? És el Llevant un club indie, al qual animen Panxo, de Zoo, l’escriptor Ferran Torrent o mitja executiva del PSPV? O és el València, possiblement l’entitat social més vertebradora al costat de les bandes de música, l’espill més fidel de la societat valenciana i abraçat des de Paco Camps a Mónica Oltra?

A falta d’enquestes i estudis acadèmics de profunditat, hi ha algunes dades que permeten acostar-se, amb totes les excepcions i precaucions, a alguns dels prejuís que ha deixat el futbol a València les últimes dècades. Levante-EMV ha analitzat el nombre de socis que cada club té en els barris de la capital i els ha creuat amb la renda bruta mitjana en els diferents carrers de la ciutat de València, amb dades de l’Agència Tributària. S’ha pres com a referència la renda bruta, que és la suma de rendes del treball, del capital mobiliari, per arrendament d’immobles, d’activitats econòmiques i altres rendes.

D’on procedixen els socis

Segons les estadístiques, el 53,4 % dels socis del Llevant que residixen en la ciutat ho fan en districtes amb menys de 30.000 euros de renda mitjana. Destaca, sobretot, la presència granota a Orriols-Torrefiel, a on els rendiments mitjans són de 27.114 euros, el quart codi postal de menys ingressos. D’allí són el 14 % dels granotes de la ciutat. De Cabanyal-Canyamelar-Malva-rosa procedix el 9 % de llevantinistes de la capital. En sentit contrari, un terç de socis viuen en barris amb una renda per damunt de la mitjana de la ciutat, que està en 34.355 euros, segons l’Agència Tributària.

La composició dels valencianistes de la capital és sensiblement distinta. Són menys els que procedixen de carrers amb menys de 30.000 euros de renda mitjana: si en el Ciutat de València és la mitat (53,4 %), a Mestalla a penes arriba a un terç, el 35 %. La franja d’ingressos entre 30.000 i 35.000 euros és en la qual més igualats estan. El 20 % de les dos graderies està en barris amb eixes rendes mitjanes. A partir d’ací, no obstant això, canvia la composició de la graderia. El 33 % dels socis del València procedixen de districtes a on cada ciutadà, de mitjana, té entre 35.000 i 45.000 euros, enfront del 25 % en el cas del Llevant.

Hi ha més del doble de socis del València (11,4 % enfront de 5,7 %) en barris d’entre 45.000 i 60.000 euros de renda bruta. Finalment, el 3,5 % dels habitants de Mestalla procedixen de les zones més adinerades, entorn de la plaça de l’Ajuntament i Pla del Remei (entre el carrer Colón i la Gran Via, quasi 95.000 euros), enfront d’un 1,4 % de granotes en eixos carrers.

La diferència més notable entre les dos aficions (i que potser explica les diferències) és que el Llevant, per origen i proximitat a l’estadi, està sobrerepresentat en barris de renda més modesta, mentres que la distribució de socis del València està molt més repartida per tota la ciutat. A Mestalla, tenint únicament en compte els socis de la ciutat, no hi ha barris dominants, com en el cas del Ciutat de València. Patraix, Campanar o Mestalla són els barris amb més presència, però cap codi postal de València supera el 7 %.

Per fer un acostament numèric, si cada soci dels dos clubs estiguera en la renda bruta mitjana del seu codi postal, l’estadi de Mestalla llançaria una mitjana de 36.752 euros, enfront d’uns 32.986 euros dels llevantinistes residents en la capital, uns tres mil euros de diferència.

Es tracta, en tot cas, d’una anàlisi amb limitacions metodològiques i a partir de les úniques dades disponibles (rendes brutes per districtes), que no pot atendre variables com les desigualtats que poden donar-se dins d’un mateix codi postal. O, fins i tot, l’impacte que haja pogut tindre el preu més econòmic dels abonaments en la construcció del “nou llevantinisme” en els últims 15 anys. O el major cost de l’abonament a Mestalla, ja per si mateix una barrera d’entrada per a moltes famílies.

L’orientació política

Una altra dimensió d’anàlisi sociològica, la ideològica, oferix una certa correlació: els sis codis postals de la ciutat que més socis aporten al Ciutat de València i que sumen la mitat dels seus abonats en la capital, tenen una majoria de vot d’esquerra, és a dir, PSPV, Compromís i Unides Podem (atesos els resultats de les últimes municipals, en 2023). El cas més clar es dona a Poblats Marítims, amb un 54 % de vot d’esquerra, o Benimaclet, amb un 51,7 %.

A Mestalla, per contra, en els seus sis codis postals amb més pes, quatre van votar preferentment a la dreta (PP, Vox, Ciutadans) i dos a l’esquerra. El cas més extrem és el Pla del Real, a on està l’estadi de Mestalla, amb un 66,9 % de vot conservador. Cal destacar també que el 49 % de socis de la capital del València viuen en els barris a on es va imposar l’esquerra en 2023. En el cas del Llevant, eixe percentatge es dispara fins al 69 %.

Convé subratllar, de nou, que es tracta de mitjanes. En la majoria de districtes amb victòria d’esquerra, la diferència de vot entre blocs va ser mínima, la qual cosa no garantix un correlat entre barri de residència i sentit de vot.

Percepció o realitat?

“La idea que el València és de senyorets i el Llevant és un club popular és falsa, històricament i ara, però s’ha repetit sovint i el València s’ha vist com un club massa pròxim al poder (sempre ha sigut l’equip “regional” per excel·lència), la qual cosa ha dificultat el creixement social. I ha incrementat el del Llevant”, sosté el sociòleg Vicent Flor, autor de Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats (Afers, 2020).

El Llevant UE, precisament, també té en el seu codi genètic un gen clarament conservador. És el Reial Gimnàstic FC, el club nascut en el Patronat de la Joventut Obrera i que va ser fusionat amb el Llevant FC del Cabanyal després de la guerra. Era un club recolzat per una certa aristocràcia local i alletat pels jesuïtes.

No obstant això, eixa part de passat, del qual procedixen algunes de les famílies més influents en la història del club (com els Villarroel o els Catalán), ha quedat subordinada en la narrativa llevantinista. Possiblement, perquè la seua petjada social prompte es va diluir enfront de l’afició marinera, i perquè el seu nucli geogràfic, el centre històric de València, ha sigut més sensible a les transformacions enfront del Cabanyal, que va romandre demogràficament més estable durant generacions.

Flor cita el teorema de Thomas, el principi sociològic que defén que tot allò que es percep com a real acaba tenint conseqüències reals. Això obri una derivada: si el relat contemporani del Llevant ha condicionat l’acostament d’un determinat perfil social a les seues graderies.

“Diria que el relat actual de club ‘a contracorrent’ és, en part, una construcció intel·ligent de les dos últimes dècades. En un futbol modern tan comercialitzat, el Llevant s’ha venut com el ‘futbol d’abans’. Això ha atret un perfil jove, urbà i culte (moltes vegades amb orientació progressista) que veu en el Llevant una autenticitat que el València ha pogut perdre”, opina Víctor Agulló, professor de Sociologia de la Universitat de València.

Més enllà del tòpic, Agulló conclou que, en l’actualitat, en general, “les dos aficions són molt transversals i en bona part reflectixen políticament la societat valenciana dels últims anys. Ara bé, entre els granotes majors de 30 anys crec que l’espectre ideològic de l’esquerra sí que podria ser majoritari”.

Suscríbete para seguir leyendo