De la il·lusió a la nova realitat: la salvació està a més de dos partits

Més de quatre anys havien passat des de l’últim derbi a Orriols i el Ciutat va mostrar més ganes que mai d’enfrontar-se al seu adversari ciutadà. No va ser només enfrontar-se al València, sinó l’oportunitat d’acostar-se a la permanència i, també, ajustar comptes pendents. El coliseu llevantinista va vibrar com poques vegades esta temporada projectant el missatge que el Llevant, a la seua casa, és qui mana i a qui s’ha de respectar, independentment del resultat final. Ho va sentir en les seues carns Pepelu, centre de la diana d’una afició que no oblida la traïció que va sentir amb el seu moviment al València en el moment més dolorós de l’entitat granota: un any després de jurar-li amor etern, renovant fins a 2032, i poques setmanes més tard que se li escorreguera de la punta dels dits un ascens a Primera en l’últim segon. I, sent un protagonista tan inesperat com innecessari, Cömert, que, faltant el respecte a l’afició local, va onejar una banderola de córner amb la seua samarreta rient-se dels presents després del xiulet final. Un gest que va provocar una tangana en la gespa que es va desplaçar a la graderia, amb el llançament de botelles d’aigua que no és ni justificable ni exemplar. Clara imatge de la tensió que ha tingut un derbi en el qual el València agafa impuls i el Llevant s’afona i que veu territori de salvació a set punts de distància quan falten tres mesos per a acabar la competició.

“Pepelu és una rata!” Des del calfament fins al moment que es va retirar en el 55’ es va escoltar, emetent fortes xiulades en cada pilota que tocava i mostrant-li una ràbia que podrà compartir més o menys la parròquia llevantinista, però que és tan comprensible com justificada. Més enllà de futbolistes que han passat amb més pena que glòria per Orriols (un descens i un no ascens), el Ciutat de València es va triplicar en termes ambientals per a fer del seu escenari un territori hostil. Va animar des del primer moment fins a l’últim, pressionant en cada pilota dividida i encenent-se en cada acostament del seu equip. Els tirs a porteria van ser escassos, però tot el que va envoltar l’esfèric es va viure des de la passió, encara que impulsats per la necessitat de sumar tres punts vitals per a la salvació. No obstant això, no van desaprofitar l’oportunitat d’incomodar el seu convidat en la majoria de faltes que van superar els límits de la legalitat i en cada acció en la qual el col·legiat, molt poc imparcial, va haver d’intervindre.

Estocada final

Així ho va traslladar un Ciutat de València, amb una assistència de 22.967 espectadors i uns decibels d’animació en augment segons transcorrien els minuts en el segon temps. Malgrat això, va ser inevitable que el gol de Ramazani deixara les graderies d’Orriols atordides. Congelades davant d’una patacada inesperada, però sobre la qual es va haver de remar a contracorrent i sense disminuir ni un centímetre de l’ambient càlid i hostil en el derbi. El gol de Sadiq, però, va ser l’estocada definitiva a un Llevant que ho va intentar de totes les maneres, conscient que a la seua esquena hi havia una afició orgullosa del seu equip en les bones i en les dolentes, però a la qual li fa mal una derrota que es va aguditzar amb l’expulsió de Kervin Arriaga. Miguel Ángel Ortiz, amb una de les pitjors actuacions que es recorda a Orriols, es va coronar. Malgrat això, la realitat llevantinista és dura i la distància amb la permanència és més àmplia: ni més ni menys que set punts. A això s’afigen les provocacions de Cömert, innecessàries i que van irritar una graderia que va deslligar, inexcusablement, la seua ràbia amb llançament de botelles. Panorama, sens dubte, desolador.

La realitat del Llevant passa de ser esperançadora a crítica. Sabent que el mes de febrer seria exigent, la distància amb la salvació augmenta a set unitats amb molts equips implicats, però amb diversos traient el cap a costa d’un equip que no deixa de fer passos cap arrere en la seua batalla per la permanència. Pot donar gràcies el Llevant de tindre un partit pendent, però, vist el que s’ha vist en el derbi, molt ha de canviar el Llevant la seua imatge per a imposar-se a tot un Vila-real. Això no obstant, el Llevant va anar de menys a més, fins que, en el moment en què més possessió de la pilota tenia i millors sensacions transmetia, es va pegar una autèntica patacada.

Ni el gol de Ramazani va despertar un Llevant molt confós, al qual no li van eixir els canvis i que, a vegades, va pecar de falta d’atreviment. Va necessitar ser més valent, vertical i tindre més verí en la sang a l’hora d’atacar. No obstant això, els canvis tampoc van activar l’equip a pesar que Luís Castro va donar entrada a hòmens d’atac com Carlos Espí, Etta Eyong i Paco Cortés, a més de Jon Ander Olasagasti i Unai Vencedor per a donar múscul a la medul·lar davant de la baixa de Pablo Martínez. Sense trobar solucions per a desfer l’entramat defensiu del València, la crua realitat va colpejar els locals amb un gol de Sadiq que afona els granotes en la classificació quan més esperances tenien de refer-se. Set serà la distància amb la salvació si no salven els mobles contra el Vila-real. En cas contrari, tot tornarà a ser un desastre a Orriols.

Suscríbete para seguir leyendo