Gloria Tello: “El càncer et fa veure que la crispació no servix de molt i cal intentar avançar”

Com estàs?

Ara, bastant millor. Han sigut 10 mesos complicadíssims. Primer, per l’operació, que va ser mastectomia i reconstrucció, i el dolor que això provoca mai l’havia viscut. Després, la radioteràpia em va deixar la pell en carn viva. Estes coses et van minant la moral, i de fons hi ha la por. En la meua generació, esta malaltia genera molta por, perquè hem conegut molta gent que no l’ha superada. Ara és un poc distint, afortunadament.

Et sembla una por generacional?

Igual m’equivoque, però, en gent de la meua edat i més majors, he vist pànic, i en persones més jóvens, malgrat tindre-li un respecte evident, eixe pànic potser no és tant, perquè han conegut casos de gent que sí que ha sobreviscut.

A la gent li ha donat pudor parlar amb tu del càncer?

Sí, però és comprensible. Hi ha hagut gent que ha vingut quan ja ha passat el pitjor i m’ha dit: “Perdona que no t’haja telefonat o no t’haja dit res, però és que tinc molta por a eixa malaltia i no sabia com animar-te”. A mi em va passar el mateix amb Aitana Mas, li vaig escriure i vaig preguntar, però no massa, perquè jo mateixa estava terroritzada. No saps com manejar la situació.

En el ple es va fer valdre l’afecte de tots els grups municipals, no és habitual eixa comunió.

He rebut missatges d’afecte de companys de tots els partits, d’opinions polítiques molt diferents. M’ha demostrat una cosa que ja sabia o volia pensar, i és que al final les persones estem per damunt de tot. Vaig creure que era necessari dir-ho, després ja ens matem…

Sobre matar-vos, hi ha excessiva teatralització en la política professional?

Pensem distint i defenem les nostres idees com millor podem, però, fora d’això, em sembla sa que ens tinguem un respecte mínim. Algun dia podríem reflexionar sobre això, perquè no crec que la ciutadania s’alegre de veure com ens cridem. Estem en un moment de màxima polarització que no afavorix ni la convivència ni millorar la societat en la qual vivim.

La idea de polarització tal vegada vos uniformitza, el votant vos fica en un sac únic perquè al final “tots els polítics són iguals”.

Sol dir-se i em sembla injust. En tots els àmbits hi ha professionals meravellosos i horrorosos. Jo he conegut molta gent que es creu la política i està en ella perquè vol millorar les coses, però a vegades no se li dona tanta visibilitat.

Com estàs vivint el procés —també en termes kafkians— de Mónica Oltra?

S’ha investigat moltíssim, no hi havia el més mínim indici per a seguir avant i encara així ens trobem que haurà d’anar a declarar. M’entristix i em genera moltes ganes d’acompanyar-la. No crec que esta siga la política que necessita la societat, d’estar estirant denúncies que sabem d’on venen.

El teu grup municipal ha preguntat en una enquesta si Oltra seria bona candidata a l’alcaldia. Per a tu ho és?

Em sembla una candidata meravellosa. En un moment d’auge de l’extrema dreta, perfils com el de Mónica poden despertar persones que estan desencantades. Ella va ser la que va fer que jo m’afiliara al meu partit. No la coneixia, però la veia i em representava. Crec que Mónica té la capacitat de transmetre el que molta gent necessita escoltar d’un càrrec públic, d’un polític.

Com valores el paper de Papi Robles al capdavant del teu grup municipal?

Ha tingut un paper complicat, perquè veníem de governar amb un alcalde com Joan Ribó, molt volgut i valorat. Calia ser valent per a assumir eixe risc i ella s’ha arromangat i ha donat la cara. Jo li valore molt la valentia i la capacitat de treball, que és realment envejable.

Com has viscut la política des de lluny?

No m’he allunyat tant, he seguit la informació municipal en els mitjans i el secretari del ple em va informar que tenia la potestat de continuar fent preguntes. Estava de baixa, però se m’ocorrien moltes preguntes que fer i he continuat traslladant-les cada mes.

Subratllaves al principi la por. Hi ha alguna cosa que t’haja alleujat?

L’afecte i una cosa que no és positiva, però et dona una altra perspectiva: jo no era conscient de la quantitat de dones que hi havia amb càncer de mama. No ho he sabut fins que a mi no me l’han diagnosticat. Eixe coneixement fa que no et sentes tan desgraciada amb tu mateixa perquè t’adones que no eres única en el món. I sobretot m’han ajudat els professionals sanitaris. El pitjor ha sigut la incertesa. A mi em van fer un examen rutinari el dia de la dana, el 29 d’octubre de 2024, i el diagnòstic va ser en abril. En eixos mesos perduts vaig pensar que això podria haver-se escampat per tot el cos, i els metges em van ajudar a tranquil·litzar-me explicant quins passos venien després.

Per què van tardar a donar-te el diagnòstic?

No ho sé. Sabia que tardarien, però pensava que era sinònim que no hi havia risc. Quan em van fer la mamografia, em van dir que m’esperara un moment, que anava a eixir la radiòloga i anava a dir-me alguna cosa. Havien vist alguna cosa, però no tenien clar l’origen. Em van dir que no em preocupara, que al cap de cinc mesos em farien proves complementàries. Quan me les van fer, ja en març, vaig veure les cares dels metges i ací em vaig afonar, perquè vaig entendre que la cosa pintava malament. No entenc com una cosa així pot tardar cinc mesos i crec que els casos d’Andalusia han servit perquè canvien les coses.

El fet d’haver afrontat un càncer et fa veure la política d’una altra manera?

Sí, les necessitats actuals del que hauríem de fer les veig distintes. Crec que la crispació no servix de molt i a més no avancem, que hauria de ser el nostre principal objectiu. Cal tindre contundència, sí, però sobretot és important avançar cap a una societat millor.

Suscríbete para seguir leyendo