L’or roig que va conquistar Orient des de València i Alacant

Els tresors que més aprecia l’ésser humà són aquells que, pel fet d’estar ocults, prenen importància només pel fet de calar sense ser vistos. Hi són, preciosos, esperant ser reconeguts per la seua transcendència fonamental, encara que sovint eixe paper no es detecte a la primera. Potser per això, si extrapolem esta valoració a alguns dels plats més típics de la gastronomia valenciana, a l’imaginari col·lectiu li coste trobar un producte que encaixe amb la descripció. I això que este continua existint i, sobretot, brillant segles després —amb la Comunitat Valenciana i, més concretament, Novelda, com a punt clau— a través del seu color rogenc únic. El del safrà.

“Verdaders tresors”

Eixa premissa de reconéixer “de totes les espècies, la més nostra”, així com tota la intrahistòria que ha envoltat este condiment des del segle XIX, és el punt de partida de l’exposició “L’or roig. La ruta del safrà” que este dimecres s’estrena en el Museu Valencià d’Etnologia, L’ETNO. Un passeig profund i visual més enllà de la història d’esta espècia que —segons ha explicat la comissària de la mostra, Verónica Quiles— també s’arreplega a través dels quaderns de viatge, que són “verdaders tresors”, o les llandes i els estotjos que transportaven este producte que va començar a florir en l’època de dominació musulmana en la Península.

Estes últimes, que reben el visitant només entrar a l’exhibició, són un símbol convertit en càpsula del temps —i mostrat gràcies a l’àmplia col·lecció de David Beltrá— que resumix els lemes que emmarquen esta exposició. El primer, “de la terra al cel”, per reflectir des d’“imatges de la recol·lecció” d’esta flor en terres com Albacete o València fins als “ritus i déus” que es vinculaven al safrà en altres punts d’esta ruta excepcional, com l’Índia. El segon, “d’Occident a Orient”, perquè, a diferència del que succeïa amb el pebre, la canyella, la nou moscada o el clavell, este producte feia un trajecte invers, partint des d’enclavaments com Novelda o la llotja dedicada a este producte a València en direcció —mitjançant el canal de Suez— a llocs tan llunyans com la Xina, Filipines o el Japó.

Huit blocs temàtics

Però el recorregut per esta mostra aborda molt més d’este condiment que requerix fins a 250.000 flors per a fer-ne un quilogram. Dividida en huit blocs temàtics, el visitant pot apreciar, primer, la diversitat de dissenys i la qualitat artística que il·lustraven els estotjos i les caixes en què es conservava este “or roig” rumb a Orient i com va ser la seua evolució, per a, a continuació, observar les diferents parades d’este particular viatge. Des de les zones productores a la importància de la dona —especialment la manxega, però també la valenciana— en la costosa recol·lecta i el procés de tractament —amb el torrat o la preparació— d’este producte que acabava arribant a enclavaments com el novelder o la llotja valenciana.

Després d’això, l’exhibició també es deté en la mateixa localitat alacantina i en com va aprofitar l’expansió ferroviària per a convertir-se en eixe hub des del qual partia el safrà rumb a terres orientals. Tot això sense oblidar eixos primers empresaris que a finals del segle XIX van convertir l’exportació d’este producte en la seua senya d’identitat. Rutes i companyies que, com ha afegit Beltrá, continuen sent “històries vives” representades amb les 14 empreses novelderes centenàries que encara hui comercialitzen este condiment. De la mateixa manera, este recorregut també recorda Dámaso Alcaraz i com va posar en marxa a València en 1867 l’única llotja d’Espanya que comerciava el safrà a granel, a més de regular els intercanvis amb França o Anglaterra.

Història de la cultura popular valenciana

En la presentació de la mostra —que també explora la vinculació del safrà, més enllà de la gastronomia i el comerç, amb altres àmbits com la ciència o l’espiritualitat, i que estarà en marxa fins al 27 de setembre— el director de L’ETNO, Joan Seguí, ha assenyalat que este producte i la seua transcendència “bé mereixien una exposició”. “Hi havia una història de la cultura popular valenciana que calia contar”, ha insistit per a donar valor a uns relats de la Comunitat que són “definitoris” de la “capacitat de treballar, d’imaginar i d’arribar” de la seua gent, més encara “en un món fragmentat i enfrontat com l’actual”. Per la seua banda, el diputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, Paco Teruel, ha recordat que esta exhibició “conta una història nostra i poc coneguda” i és una mostra més de com “una de les raons de la supervivència dels museus és que són llocs a on el públic troba sensacions meravelloses”.

Suscríbete para seguir leyendo