Un club mort, un equip fantasma

Res de nou. El València va caure amb estrèpit en el feu de l'últim classificat, on va protagonitzar un nou ridícul espantós. Un més per a l'àmplia col·lecció de registres negatius en l'etapa de Meriton: perdre les dos vegades amb el cuer en el mateix exercici. No hi ha precedents. El millor, el resultat. Va poder ser pitjor. El Real Oviedo va passar per damunt d'un equip que encara continuava celebrant la remuntada miraculosa de la jornada anterior i gaudint amb el record de la “mascletà” a la qual va assistir. Molts riures. Relaxació i felicitat. En l'actual campanya, el conjunt de Mestalla no ha aconseguit encadenar tres victòries seguides. En la passada, tan sols en una ocasió. Els números són eloqüents, delaten el nivell ínfim d'exigència. La defunció intencionada d'este club per obra i gràcia del seu accionista majoritari ha engendrat una plantilla inconsistent, dissenyada des de la provisionalitat, i amb l'únic objectiu de mantindre's. Un fantasma que transita amb més pena que glòria i que continua afegint esborralls a la història del club que mai ha estat tan mal dirigit, ni tan abandonat.

Aniversari infeliç. Dimecres que ve, 18 de març, el València celebra 107 anys d'existència. Un miracle que desafia la lògica. La fortalesa i proverbial resistència demostrades resulten dignes d'admiració. Quan l'enemic està dins de casa i actua contra els interessos de l'entitat, el més normal seria acabar rendit. No obstant això, el València aguanta contra vent i marea, envoltat de perills, i amenaçat seriosament per especuladors i col·laboracionistes. Ningú pensa en el club. Les perspectives són inquietants. La lleialtat dels seus incondicionals, disposats a resistir i acceptar la misèria imposada des de Singapur, actua de contrapés per a evitar el pitjor. Abocat a competir per no descendir, allunyat del seu espai natural, condemnat a sobreviure amb el mínim, la seua capacitat per a tirar avant en les pitjors condicions mereix el màxim reconeixement.

Pilars i hamburgueses. Eixe és el futur que espera el valencianisme. Els pilars de la terra i el regne de les franquícies d'hamburgueses. Almenys, és el panorama que venen des de dins del club sense tallar-se gens ni mica. S'aprofita qualsevol instant per a traslladar a l'opinió pública un futur de suposada bonança gràcies a un recinte que serà la panacea. La penosa marxa de l'equip, la prolongada absència d'Europa, o la nul·la capacitat competitiva queden relegats; són aspectes menors que no interessen. Es tracta d'assumptes irrellevants. La maquinària propagandística s'esforça a accentuar el progrés en les obres d'un recinte que, per obra i gràcia de Meriton, està fora -de moment- de la llista que maneja la FIFA per al Mundial de 2030. Mentres els assidus a Mestalla patixen tot tipus d'incomoditats per la desídia imposada en el manteniment de les seues dependències, els aficionats de mig món es desfan en elogis davant de la singularitat d'un recinte que atrau i enamora. A canvi, els irresponsables que governen el club el condemnen a la brutícia i l'abandó.

Una obvietat esperada. Juan Roig va confirmar amb les seues recents paraules el que molts ja sabíem, perquè era evident, encara que alguns es negaven a acceptar-ho: la seua ferma voluntat de mantindre's allunyat del València i de no entrar en un club que coneix a la perfecció, sobretot pels seriosos riscos que comporta en l'àmbit reputacional. Els qui fantasiaven amb eixa possibilitat de cara al futur ja saben el que hi ha. Cap sorpresa. Fill d'un directiu i germà d'un expresident, valencianista declarat temps arrere, Juan Roig sap de l'enorme transcendència que implica dirigir el club i les conseqüències que poden tindre. Res és comparable per estos pagaments. L'onada expansiva del València, malgrat el depriment context actual, afecta qualsevol que el dirigisca, per bé que faça les coses. Tuzón i Ortí, sense anar més lluny. El seu posicionament ve reforçat, a més, per la clara identificació futbolística amb el seu germà Fernando a Vila-real. Eixa neutralitat, més que comprensible i justificada, no admet excepcions en tot el que envolta l'entitat valencianista.

Suscríbete para seguir leyendo