La Siamesa celebra el seu 20é aniversari amb una commemoració multidisciplinària: dos funcions, un llibre, una exposició i laboratori escènic

La companyia valenciana de dansa La Siamesa, una de les veus més singulars i resistents del teixit dansístic de la Comunitat Valenciana, commemora dos dècades de trajectòria amb un calendari d’activitats que combina un laboratori de creació, una intervenció escènica, la publicació d’un llibre objecte i dos funcions del seu últim espectacle, Mata Baja. Debajo del sudor hay personas.

La commemoració s’està desplegant durant el mes de març en diferents espais i ha posat el focus en la trilogia més recent de la companyia, reunida sota el nom d’El otro paraíso.

Les activitats van arrancar amb un laboratori els dies 2, 3 i 4 de març en l’Espai LaGranja, concebut no com un taller convencional, sinó com una oportunitat de transferència tècnica i artística.

Este cap de setmana, Carme Teatre acollirà una intervenció escènica especial i dos funcions de Mata Baja. Debajo del sudor hay personas, amb la qual la directora i ballarina Ángela Verdugo va obtindre el Premi IVC Arts Escèniques 2024 a la millor ballarina.

Dos dècades en escena li han permés a la companyia transitar llocs comuns i territoris desconeguts fins a consolidar una manera de fer pròpia, marcada per la hibridació de disciplines i una mirada crítica sobre la cosa social.

El 20 de març, La Siamesa farà una intervenció en la sala en la qual la companyia es desplegarà en fragments d’escenografia, projeccions de vídeo i la presentació d’un llibre commemoratiu, en un format híbrid entre instal·lació i trobada amb el públic.

Els dies 21 i 22 de març s’han programat funcions de Mata Baja. Debajo del sudor hay personas, peça desenrotllada en una residència de creació de Carme Teatre. Es tracta de la peça més recent de la trilogia, en la qual la creadora torna a investigar en el terreny personal i íntim per a vincular-lo amb la col·lectivitat.

Una trajectòria marcada per l’autoficció i el qüestionament

Fundada i dirigida des de 2006 per la ballarina, coreògrafa, docent i investigadora Ángela Verdugo, La Siamesa ha construït un llenguatge propi que transita entre el cos, el text, la imatge i el so.

Obres com ¡Que le corten la cabeza! (2006), Diógenes (2013), A-NORMAL, La oveja errante (2017) o SC_Santa Cultura (2019) han rebut múltiples nominacions en els Premis de l’Institut Valencià de Cultura (millor espectacle, millor direcció coreogràfica i millor ballarina) i compten amb el segell de Recomanació de Redescena.

Treball en equip i ètica de procés

Encara que la companyia no porta el nom de la seua directora, el projecte ha evolucionat cap a un equip estable amb el qual compartix més d’una dècada de treball. “Si m’entenc amb algú tant humanament com professionalment, vull que eixa persona es quede a prop”, afirma qui considera la qualitat del procés i l’harmonia humana com a prioritats per a La Siamesa.

En escena, text, coreografia, so i visuals s’integren com a part d’una “partitura coreogràfica complexa”. Com resumix Verdugo, una coreografia “és ordenar material sensible en el temps i en l’espai”. Per a fer-ho possible, la creadora construïx mapes detallats a fi d’observar com interactuen i es transformen els materials.

Lluny d’aspirar a la sobreproducció cultural, la companyia reivindica el temps de creació com un territori difús i necessari. “La creativitat no és una cosa que engegues i apagues. Funciona quan està preparada, quan hi ha alguna cosa a dir”. Mantindre l’equilibri entre intuïció i ofici, afig, és fonamental perquè l’obra transcendisca la forma.

Fragilitat, cos i resistència

Amb més de 40 anys de pràctica escènica, Verdugo reconeix que el seu cos ha canviat. “He perdut potència i resistència, però he guanyat molta consciència del ritme i la tensió. Menys potència, però més consciència. Més limitat el rang de moviment, però molt més clar el dibuix”.

Eixa transformació vital ha donat coherència a una part del seu discurs: “Tot el que té a veure amb la reivindicació de la fragilitat, el dret a envellir amb dignitat i la bellesa de la imperfecció ara comença a tindre sentit perquè el meu cos ho secunda”.

Per a la creadora, dansa i militància compartixen un compromís: “No entenc la creació que no intenta pensar el seu temps. Crear, qüestionar i proposar canvis és una mateixa cosa”.

Després del tancament de la trilogia, la companyia està en un moment d’expansió i incertesa fèrtil. “Encara estic difusa i capficada en les possibilitats d’expansió a altres formats, però ja han començat a sorgir idees per a nous treballs”, avança Verdugo sobre un futur que s’anirà perfilant durant estos pròxims mesos de celebració.

Suscríbete para seguir leyendo