El miracle del cine a Dénia: Carlo d’Ursi compartix el seu Goya amb el públic i defén la bondat

Els abnegats metges dels poblets que anaven a les cases dels seus pacients a atendre’ls eren sants laics. El cineasta Carlo d’Ursi Fortunato va tornar a Senise, un poble remot de Potenza, en el sud d’Itàlia, per a esbrinar per què al seu avi, Carlo Fortunato, que era el doctor d’aquells humils veïns, li atribuïen miracles. El Santo, el curt que va sorgir d’eixe viatge, va guanyar el Goya. Hi ha un altre metge en la seua filmografia, Mohammed Wasim Moaz, “l’últim pediatre d’Alep”, que va morir en el seu hospital bombardejat. Eixa història és la de Tabib, “el meu primer curt i el que més m’agrada”, confessa Carlo d’Ursi. I el seu altre curt, Yalla, que recrea l’assassinat d’Israel amb un dron armat amb míssils de quatre xiquets, els cosins Baker, que jugaven al futbol en una platja de Gaza, va remoure una causa perduda. L’ONU va reobrir la investigació a Israel, que va admetre l’“error” i el va atribuir al fet que va confondre els xics amb milicians de Hamàs. Este curt va aconseguir el Premi Forqué.

Els tres curts es van projectar este dimecres, Dimecres Sant, en el Centre Social de Dénia. Carlo va portar el Goya. El va compartir amb els seus veïns deniers. El director d’origen italià i la seua família (el seu company Salva i els seus dos fills) tenen casa en la ciutat. L’estatueta va anar de mà en mà. És potser el Goya més toquejat de la història. Però al realitzador li encanta que el públic de Dénia senta un poc seu este guardó a un curt molt íntim i que comença i acaba amb Carlo i la seua família en la platja de la Marineta Cassiana, a on el director reflexiona sobre els prodigis i eixa història del seu avi que vol explicar-li als seus fills. “En este curt volia desmentir que el meu avi fera miracles, però vaig descobrir que els miracles sí que existixen. No són, això sí, sobrenaturals. Els miracles són la bondat i cuidar dels altres”.

El director va xarrar amb el públic. Es va declarar feliç de trobar-se amb eixa comunitat tan cinèfila que hi ha a Dénia. Va parlar del que costa traure un curt avant. El Santo ha tingut un pressupost de 80.000 euros. Això de la màgia del cine és un mite. Tampoc hi ha taumatúrgia ni miracles. Hi ha molta faena. Els títols de crèdit revelen l’enorme treball d’equip. “Tots els que participen en els meus curts cobren i estan donats d’alta en la Seguretat Social”, va aclarir el director després d’escoltar dos espectadors donar per segur que en el sector del cine s’apel·la al voluntarisme i la mitat de la gent se’n va amb una mà davant i l’altra darrere. “I també és important que se sàpia que per cada euro que s’invertix en una pel·lícula se’n retornen set a les arques de l’Estat”.

Cine útil i que mobilitza

El realitzador va admetre que li grinyolava que d’una pel·lícula es diguera que és necessària. “El realment necessari és la sanitat i l’educació públiques. Nosaltres som titellaires, encara que també podem mobilitzar”. Va admetre que el cine pot ser útil i que, de fet, el seu curt Yalla va servir perquè es reobrira la investigació a Israel per assassinar els quatre xiquets que jugaven al futbol.

El miracle és la bondat. I este cineasta, net de metge de poble, ha obrat el prodigi també laic de portar un Goya a Dénia i compartir-lo amb el públic i, més important encara, de mostrar el seu cine social i útil, i parlar senzillament de les pel·lícules. Anar al cine i “viure” estes històries és fer poble. I fer poble és un altre miracle no sobrenatural, sinó terrenal.

Suscríbete para seguir leyendo