La renovació plàstica i cultural dels anys seixanta agafa força en el Belles Arts amb el testimoniatge dels seus protagonistes

Fins al pròxim 31 de maig, l’art contemporani brilla en el Museu de Belles Arts de València gràcies a la seua exposició temporal “Temps moderns”. Una exhibició —de peces menys mostrades al públic que altres col·leccions que té la pinacoteca sobre períodes històrics previs— que s’ha vist enriquida este dimarts amb la celebració, en l’enclavament de l’antic convent de Sant Pius V, d’una taula redona en la qual han participat els artistes que van protagonitzar la renovació plàstica del panorama cultural valencià dels anys seixanta.

Artistes presents

Sota esta premissa, el col·loqui —moderat pel director del Museu, Pablo González Tornel, i la presidenta de LaVAC Associació de Galeria d’Art Contemporani de la Comunitat Valenciana, Reyes Martínez— ha comptat amb la presència de Rafael Armengol (Benimodo, 1940), Javier Calvo (València, 1941), José María Yturralde (Conca, 1942) i Aurora Valero (Alboraia, 1940), als quals s’han sumat Amparo Iranzo, filla d’Anzo (1931-2006), i Francisco Sebastián Nicolau, fill de Francisco Sebastián (1920-2013). Tots ells han dialogat, segons han explicat des de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats, sobre assumptes com la problemàtica que tenia la creació durant la dictadura franquista, la renovació del panorama cultural valencià en els seixanta i la “il·lusionant obertura que va seguir a l’inici de la democràcia a Espanya”.

“Des de la cultura pop manejada per Armengol fins a l’expressionisme matèric de Valero o el geometrisme radical de Yturralde, cada artista representa les immenses possibilitats que les arts plàstiques han oferit en les últimes dècades”, incidixen des de la Conselleria sobre una taula redona que complementa a la perfecció la col·lecció de pintura espanyola contemporània amb la qual compta el MuBAV, oferida gràcies tant a les adquisicions realitzades per l’Administració —entre les quals hi ha Retrat d’home, de Rafael Solbes; la Naturalesa morta de Juana Francés, o el Cap dement de Darío Villalba— com a les donacions dels seus artistes o els seus descendents.

Dividida en tres parts

L’exposició, com va explicar este diari el dia de la seua inauguració, el passat 11 de març, s’estructura en tres parts. D’una banda, en “Nova figuració” es pot veure com va ser eixa evolució des de l’expressionisme primari fins a les obres amb gran càrrega crítica representada en col·lectius com Estampa Popular, Equip Realitat o Equip Crònica, que van incorporar estratègies visuals vinculades a l’art popular o pop-art. En una segona, relativa a l’“Abstracció de postguerra”, s’oferixen propostes informalistes, geomètriques i òptiques com les d’Eusebio Sempere, Michavila o José María Yturralde, o el surrealisme abstracte d’Hernández Mompó. Finalment, el recorregut es completa amb el paisatge i la pintura d’objectes, entesos com a espais de reflexió identitària i social.

Suscríbete para seguir leyendo