Vicente Ortí, Laura Moret i Vanesa Valero tracen les “petjades existencials” de la matèria en el CEU

Una estella que es desprén d’un moble, un metall que s’oxida afectat per les condicions meteorològiques o una fulla que s’engroguix. L’espai i, sobretot, el transcurs del temps són dos elements que deixen sempre el seu rastre, com un camí de petjades marcades en la matèria. Un context, el d’eixes sendes generades pel trànsit de l’ésser humà i del pas de la vida, que ha desembarcat en València a través de l’exposició “Sendes de matèria: entre la forma esculpida i el territori representat”, inaugurada esta mateixa setmana i que donarà forma al Palau Colomina CEU fins al 15 de juny.

La mostra, segons explica la seua comissària, Rosa Ulpiano, aborda “la matèria com un camp en què es registren memòria, resistència i transformació”. I és que materials, de la fusta al ferro passant pel paper o la pedra, servixen com eixos guardians del temps i de l’acció humana. Per a constatar-ho, l’exhibició reunix les peces de tres artistes reconeguts, com Vicente Ortí, Laura Moret i Vanesa Valero, que articulen un espai de reflexió comuna i un diàleg entre el dibuix, l’obra gràfica i l’escultura. “Entre la cosa orgànica i la industrial, entre la marca i el territori, les obres configuren un àmbit en el qual la forma s’entén com a procés i la mirada com a experiència. Totes coincidixen en un encreuament en què la matèria es convertix en testimoni de la nostra existència; el territori, en forma habitada, i la mirada, en experiència compartida”, afig Ulpiano.

De l’escultura d’Ortí a l’alabastre de Moret

Entre estes peces exposades hi ha Trànsit 1 i Trànsit 2, dos obres realitzades en ferro forjat i soldadura d’un referent de l’escultura valenciana com el torrentí Ortí, que també aporta una altra escultura en fusta de pi —Brisa— col·locada horitzontalment sobre la paret. Totes compartixen eixa essència de les formes, combinant els talls i ritmes com a manera de conservar l’acció humana i en què les ombres també tenen el seu paper protagonista per ser eixa “prolongació de l’escultura en l’espai”.

Al costat de les obres d’Ortí hi ha també les instal·lacions en porcellana i alabastre de la valenciana Laura Moret. Amb la mirada —certament mística— com a eix central naix Noesis i Noema, una peça caracteritzada per òculs tallats en pedra translúcida que, una vegada són colpejats per la llum, oferixen una vista que observa l’interior i l’exterior al mateix temps. “La tradició filosòfica sostenia que els ulls són l’espill de l’ànima, la part més profunda de l’ésser que observa el món a través d’estos. Sota esta tradició i la referència a John Berger en Maneres de veure, el seu treball convertix la mirada en matèria”, destaca Ulpiano sobre una obra en la qual petjada, territori i mirada s’erigixen en una vivència comuna i compartida.

Finalment, l’obra gràfica i el buidatge exemplifiquen les aportacions de Vanesa Valero a esta mostra. Eixos reflexos es poden veure en Línia verda 1 i Línia verda 2, formades per una mirada des de les altures a eixos espais en els quals la naturalesa ha anat obrint-se pas, ocultant aquells traçats previs. “La línia reconstruïx el que semblava desaparegut i retorna presència al que ja no hi és, cosa que establix una dialèctica de l’esborrament”, destaca la comissària sobre unes peces entre les quals també hi ha La pell habitada, en què es combina la còpia UltraChrome i la tipografia amb motles d’Exaduro per a traçar cartografies amb les quals recuperar camins esborrats pel temps.

La matèria, testimoni d’existència

La mostra —fruit de la col·laboració entre la UPV, la UCHCEU i el grup d’investigació Art i Entorn— s’erigix així en una oportunitat per a entendre com la matèria es convertix en testimoni de la nostra existència, i el territori, en una forma habitada.

Suscríbete para seguir leyendo