La universitat advoca per rebaixar la qualitat en la vivenda protegida per a reduir-ne el preu

La vivenda protegida ha de replantejar-se, no per a construir cases “retallades”, sinó racionals, i un dels factors clau per a aconseguir-ho és reduir els estàndards de qualitat, que en estos moments contribuïxen de manera substancial als elevats preus d’este producte, segons el director de la Càtedra Observatori de la Vivenda de la Universitat Politècnica de València, Fernando Cos-Gayón, que hui ha presentat el Congrés Aire que se celebrarà el 28 i 29 de maig.

Cos-Gayón, que recorda que l’oferta de vivenda ha caigut més d’un 80 % des de 2019 i el preu en la nova ha augmentat un altre 80 %, assegura que el “gran error” és creure que la vivenda protegida és barata de construir. I és que si es prenen en consideració tots els elements comuns del bloc, com ara ascensors o passadissos, el cost ronda els 1.850 euros, però sense estos puja a 2.400. El mateix succeïx en el mercat lliure, a on els 4.000 euros del primer supòsit pugen a 5.200 en el segon.

Estàndards

L’expert creu que no només el preu fa enrere el sector privat, sinó que el producte mateix també ho fa. Explicat de manera senzilla, a esta mena de vivendes se’ls exigix legalment una sèrie d’estàndards de qualitat “molt elevats” que les acosten a residències d’alt nivell, des de l’obligatorietat d’una plaça de garatge fins a tots els complements d’eficiència energètica, quan moltes famílies assumirien sense problemes una qualitat inferior a canvi de poder tindre el seu pis. Cos-Gayón creu possible que un model que també incloguera una grandària de pis menor —60 metres útils amb dos dormitoris— podria abaixar el seu preu als 180.000 euros. Eixa xifra seria l’equivalent a 3,3 vegades els ingressos anuals per a una parella amb 56.000 euros. Ara, l’esforç real a Espanya s’acosta a nou vegades el salari brut anual.

El catedràtic conclou al respecte que “Espanya fa anys que construïx vivenda protegida amb estàndards i exigències pròpies de productes quasi de gamma alta” i afig un símil automobilístic: “Estem fabricant vehicles amb qualitat pròxima a una gamma alta i intentant vendre’ls al preu d’un utilitari”. L’efecte és que “no isquen les promocions, desaparega l’oferta i augmenten encara més els preus”.

Cos-Gayón considera que “un dels grans errors històrics en la planificació de vivenda a València ha sigut analitzar la ciutat com si fora un nucli aïllat de 840.000 habitants. Ja no ho és. La realitat urbana, econòmica i social actual és la d’una gran àrea metropolitana d’aproximadament dos milions d’habitants. La ciutat, en la seua opinió, patix enormes limitacions, com escassetat de sòl finalista, barris pràcticament col·lapsats, protecció patrimonial i una oferta de vivenda nova extremadament reduïda”.

Districtes

La mitat dels districtes del Cap i Casal ja a penes tenen promocions actives suficients, la demanda continua creixent i la conseqüència és que “la pressió immobiliària ha desbordat la ciutat i ja s’ha estés a l’àrea metropolitana”, a on poblacions com Godella, Rocafort o Almàssera registren preus fins i tot superiors als d’alguns barris de la ciutat.

Per tant, la solució està en l’àrea metropolitana, que disposa de sòl transformable, sectors urbanístics pendents, reserves residencials i possibilitat real de generar oferta. Ara bé, perquè València funcione com una metròpoli europea, “la vivenda ja no pot pensar-se només des del centre urbà”, i això exigix “una transformació profunda de les infraestructures, perquè construir vivenda sense mobilitat genera un altre problema distint, que són les ciutats dormitori”. Per este motiu, el creixement residencial, en la seua opinió, ha d’anar acompanyat de millors connexions ferroviàries metropolitanes, ampliació de Metrovalencia, xarxes de Rodalies eficients, corredors ràpids d’autobús i connexió real entre ocupació, vivenda i servicis.

Conseqüències

Per a concloure, Cos-Gayón advertix que, si no s’aborda eixa visió metropolitana, les conseqüències seran l’expulsió creixent cap a perifèries cada vegada més llunyanes, col·lapse del lloguer, augment del trànsit i temps de desplaçament, segregació territorial i pèrdua de competitivitat econòmica.

Suscríbete para seguir leyendo