El València Basket perseguix una gesta a Atenes no vista en quasi tres dècades

Una gesta. Això és al que aspira esta nit (20 hores) el València Basket quan salte al parquet de l’OAKA d’Atenes per a enfrontar-se al Reial Madrid en el que serà la segona semifinal —la primera, tres hores abans, enfrontarà Olympiacos i Fenerbahçe— de la final a quatre. Lluny dels pressupostos àmpliament superiors que manegen els seus tres rivals, la principal virtut de la plantilla que ha dirigit amb encert Pedro Martínez esta campanya ha estat el seu potencial anotador i, sobretot, l’esperit lluitador que ha portat el club taronja fins a una fase a la qual mai havia arribat. Tampoc ho ha fet el seu entrenador ni cap dels seus jugadors. Debuts, per tant, que col·loquen l’equip davant d’una oportunitat de fer història i de repetir una proesa que només té un antecedent. Això sí, fa quasi tres dècades.

Només un precedent

Perquè des que este sistema de quatre clubs enfrontant-se en una ciutat per un títol es va instaurar a finals dels huitanta, només un club ha aconseguit debutar en esta fase de la competició amb tots els seus jugadors i el seu tècnic sent rookies en estes eliminatòries i acabar emportant-se a casa el títol. Va ser en 1999, quan el Zalgiris Kaunas lituà —equip que esta campanya va quedar quint en la fase regular de l’Eurolliga i que va ser eliminat en el quart partit de la ronda prèvia per Fenerbahçe— es va emportar de Munic el títol en la seua estrena en esta fase.

Ho va fer, concretament, a les ordes de l’exjugador i exseleccionador del país bàltic Jonas Kazlauskas i liderats per tot un Tyus Edney —arribat dels Boston Celtics l’estiu anterior— que conquistaria l’MVP de la final, la mateixa en la qual l’equip lituà es va desfer de la Virtus Bolonya d’Ettore Messina (82-74). Abans, en semifinals, també havia superat —curiosament— l’Olympiacos (87-71). El Zalgiris, a més, també és l’últim equip que es va plantar en una final a quatre amb entrenador i jugadors debutants. Va ser en 2018, a Belgrad i amb Sarunas Jasikevicius en la banqueta, derrotat en semifinals per Fenerbahçe. Una prova de la magnitud del repte que València Basket té per davant.

Enfront, plantilles de nivell

Perquè més enllà de mai haver viscut esta experiència, enfront també hi haurà plantilles de molt de nivell. La primera, la del Madrid de Scariolo, un equip que no podrà comptar amb el “factor Tavares” per lesió, però que té en Mario Hezonja i Trey Lyles dos dels seus referents. Capaç de ser decisiu des de diverses posicions, l’aler croat està fent una mitjana en el torneig continental de 12,9 punts, 4 rebots i 2,3 assistències per partit. I el seu escuder, el canadenc, es postula com l’altra gran amenaça en el tir amb una mitjana de també 13,1 punts per partit enguany en l’Eurolliga.

En el cas que els taronja superen el mur blanc, davant hi haurà o bé el màxim favorit a emportar-se el títol o bé el vigent campió de la competició. En el cas d’Olympiacos, que va acabar líder amb 26 victòries la fase regular, aposten totes les seues opcions al gran moment que viu l’MVP de la temporada, Sasha Vezenkov i la inspiració d’un altre jugador experimentat com l’escorta —nacionalitzat grec— Tyler Dorsey. El bastió turc, per la seua banda, s’aferra a Wade Baldwin IV, un valor segur per al seu tècnic Jasikevicius, com també ho és Talen Horton-Tucker i el veterà Nicolò Melli, tot un portent defensiu.

Suscríbete para seguir leyendo