La Diputació de València publica la poesia completa de Max Aub, un tresor literari inèdit

La Diputació de València oferix una insuperable obra per a conéixer el cos poètic de l’escriptor Max Aub (París, 2-VI-1903-Ciutat de Mèxic, 22-VII-1972). Poesía completa 1925-1972 reunix, d’una banda, els 325 poemes publicats en diversos llibres, plaquettes i revistes que es van editar en el volum Obra poética completa (Biblioteca Valenciana-Institució Alfons el Magnànim, 2001) i, d’altra banda, els més de 500 inèdits en manuscrits i en folis mecanografiats, conservats tant en la Fundació Max Aub de Segorbe com en la Biblioteca Daniel Cosío Villegas d’El Colegio de México, publicats en el volum Catálogo del corpus poético inédito de Max Aub (Diputació de Castelló, 2019), que inclou, així mateix, la localització dels textos i les seues variants.

Amb tot, una obra descomunal que permet conéixer a la perfecció un intel·lectual clau en la literatura espanyola i mexicana. Els llaços d’Aub amb València s’establixen després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la seua família s’establix en la ciutat i cursa els seus estudis de Batxillerat. En l’institut Lluís Vives coneix els germans Gaos, Juan Gil-Albert, Juan Chabás i Genaro Lahuerta, entre altres. Seguint els passos del seu pare, va treballar com a representant de bijuteria de cavaller, activitat que implicava viatjar per tota Espanya. La seua adscripció al bàndol republicà durant la Guerra Civil el va portar a l’exili. A França és detingut en diverses ocasions i finalment deportat als camps de treball a Algèria; del camp de Djelfa ix lliure el maig de 1942 i aconseguix arribar a Mèxic, a on es va establir, va escriure i va morir.

La producció literària de Max Aub s’enquadra en la Generació del 27 i abasta tots els gèneres: novel·les, contes, obres de teatre, guions de cine, aforismes, diaris, assaig i poesia. En general és molt més reconegut per la seua narrativa i el seu teatre. Tal vegada per la intermitència en la publicació dels seus llibres de poesia, no ha gaudit de la difusió que mereix en este gènere.

No obstant això, de la poesia de Max Aub es desprén el domini d’una veu poètica profundament imaginativa i independent davant dels temps tan convulsos que va conéixer, durant la guerra i després en l’exili mexicà; a més, la seua poesia projecta un atractiu singular per la gran polifonia de veus que poblen els seus versos, sovint tan iròniques com irreverents. A pesar que ell mateix a vegades va manifestar “no entendre de poesia, no tindre oïda”, estava “obstinat sempre amb l’esperança remota d’haver aconseguit eixe sol vers verdader pel qual un creador aconseguix la salvació”, tal com apuntava Ignacio Soldevila.

Suscríbete para seguir leyendo