Premis Valencià i Valenciana de l’Any: Romero i Lluch construïxen un pont en favor de la paraula i la ciència

Les històries d’Anna Lluch i Joan Romero tenen una cosa en comú: rebel·lar-se contra el seu destí “natural”. Ella, filla d’un llaurador de Bonrepòs i Mirambell. Ell, nascut a Albacete en una vida de camp i carències. Ella treballava de dia i estudiava en classes nocturnes en l’institut per a arribar a la universitat, tot i que ho va fer algun any més tard de l’orde “natural”. Ell va tindre la fortuna de trobar-se un bon professor represaliat que va creure en ell i uns pares que van donar suport a aquella decisió estranya d’estudiar. Els dos van trobar el seu somni d’arribar a la facultat i els dos van tindre el suport d’una beca per a complir aquell anhel. La seua història és la de molts, però és única. Ell, que acaba d’impulsar unes beques per a jóvens estudiants universitaris, la recordava ahir acompanyat de desenes de companys de generació i de vida. Ella se’n recordava de les moltes pacients de càncer de mama que l’han feta més humana. Els dos repassaven les seues cròniques vitals, emocionats, al recollir, més de 50 anys després, un guardó que els reconeix com a referents de la societat valenciana.

Les seues vides configuren així un pont entre dos mons: el dels orígens i el que estava a l’altre costat del mur que van aconseguir derrocar. Ho recordava Romero en el faristol, amb una veu que a vegades li costava eixir i en una sala que es va quedar xicoteta davant de la quantitat de companys i representants de la societat civil i en la qual hi havia, també, les principals autoritats públiques valencianes, de diferent color polític.

Precisament, no es veien, però en l’acte s’al·ludia, i molt, a la importància de reconstruir ponts deteriorats. Els premis són, en si mateixos, una manera de fer valdre als qui representen eixos ponts i uns principis que els dos van resumir en els seus parlaments: la rebel·lió contra la desigualtat i la injustícia, la compassió, la importància de la paraula i la conversa, la rellevància dels consensos i el valor (col·lectiu i de construcció de futur) d’unes bones educació i sanitat públiques.

Ho va dir el professor Romero: quan s’elimina la paraula (el diàleg), queda l’odi. L’acte va ser així una espècie d’oasi de trellat a on va brillar eixa urgència de la conversa (dels consensos) al marge de les discrepàncies i dels valors de la Il·lustració, que hui tornen a ser objectiu. Com ho són també la investigació i la ciència, com va recordar Anna Lluch, que va declinar la cadira i va preferir dirigir-se dempeus, sense ajudes, a l’auditori.

Perquè els dos, Anna Lluch i Joan Romero, com va dir ell, continuen sent els qui van ser i conserven l’essència d’aquells jóvens que es van rebel·lar contra l’orde que la vida els tenia reservat: ser fusta per a carbó (la metàfora és del catedràtic). Les seues figures es van elevar durant la vesprada com a exemples de la paraula i del coneixement. Models de “la necessitat de dubtar” davant del fanatisme i a favor de la ciència.

Suscríbete para seguir leyendo