Un nanodispositiu valencià contra el càncer de mama més letal: més efectiu i amb menys efectes secundaris

Fins a dos de cada 10 dones amb càncer de mama han de bregar amb la tipologia més greu, el tumor triple negatiu. La seua supervivència es queda en el 77 % a cinc anys, davant del 85 % que presenta la mitjana general de la malaltia. Clau podria ser el treball d’un grup investigador valencià, conformat per professionals d’Incliva de l’Hospital Clínic de València i la Universitat Politècnica de València (UPV), que desenrotlla una nanoteràpia —una quimioteràpia selectiva— dirigida a millorar l’eficàcia del tractament contra este tumor, però amb menys efectes secundaris i menys toxicitats per a les pacients.

Els resultats preliminars de l’estudi, la investigació del qual s’ha publicat en la revista Biomaterials Research, mostren que el tractament reduïx el creixement tumoral, elimina més cèl·lules canceroses i activa una major resposta immunitària. Una de les claus d’esta teràpia és que actua també sobre l’entorn que envolta el tumor, conegut clínicament com a microambient natural. Allí es troben els fibroblasts, és a dir, les cèl·lules que afavorixen el creixement del tumor i que augmenten la resistència contra els tractaments.

Però, en què consistix exactament este nanodispositiu? Este s’encarrega de transportar doxorubicina —una quimioteràpia utilitzada per a tractar el càncer de mama triple negatiu— directament al tumor. És a dir, actua directament sobre este i no sobre tota la zona o l’organisme com fa habitualment la quimioteràpia. “El microambient tumoral juga un paper clau en la progressió del càncer, la resistència a tractaments i la immunosupressió”, explica el doctor Juan Miguel Cejalvo, investigador principal del Grup d’Investigació en Biologia en Càncer de Mama d’Incliva.

Al dirigir el tractament directament al tumor, es reduïxen els efectes nocius d’este. “En particular, la doxorubicina pot provocar toxicitat cardíaca, però este nanodispositiu la transporta de manera més específica al tumor, de manera que disminuïx el seu impacte sobre teixits sans i reduïx la toxicitat sistèmica”, afig la doctora Iris Garrido.

Del laboratori als pacients

De moment, l’eficàcia d’esta teràpia s’ha avaluat en diferents models experimentals en el laboratori; per exemple, en cèl·lules tumorals, fibroblasts obtinguts de pacients i organoides derivats d’estos. També s’ha comprovat la seua efectivitat en models animals, la qual cosa ha permés estudiar el seu comportament en un context més pròxim a la malaltia real. Els següents passos se centren a optimitzar el nanodispositiu i validar-lo en models més complexos, dos claus per a avançar cap a la seua aplicació en els pacients.

Esta investigació suposa, segons Cejalvo, un “avanç significatiu” en el desenrotllament de noves estratègies oncològiques, ja que “combina l’eliminació de les cèl·lules tumorals amb la modificació del seu entorn i l’activació del sistema immunitari, la qual cosa obri noves vies cap a tractaments més eficaços i segurs en el futur”.

Suscríbete para seguir leyendo