La mort de Julio Anguita ens agafa fora de joc. La notícia, a causa de les nostres vivències personals, ens retrotrau a la dècada dels noranta, quan els integrants d’este col·lectiu començàrem a ser testimonis d’una època en la qual no érem protagonistes, però que vivíem intensament, molt més que altres membres de la nostra generació. Vivíem en segona fila, però hi estàvem amb força.

En eixa última dècada del segle xx, Julio Anguita, flamant nou secretari general del PCE i coordinador general d’Izquierda Unida, era una figura popular i amb una participació contínua en els debats televisius. Era l’època de les dos vores, del sorpasso, de la pinça i del “Programa, programa, programa”. Llavors Anguita visitava terres valencianes amb motiu d’actes de partit. Allí estàvem sempre els membres del col·lectiu, com féiem amb la resta d’actes polítics convocats pel qualsevol partit. Però entre tot aquell guirigall d’activitats, Anguita també va fer alguna escapada a la nostra ciutat en contextos més distesos, com ara les Falles.

A començaments d’esta dècada —mireu si ha passat el temps— el PSPV encara governava en la Generalitat, però l’Ajuntament veia estrenar el govern de coalició entre el PP i UV en un consistori on Esquerra Unida mantenia només tres regidories. El PSPV conservava cert pols entre el món faller, però Esquerra Unida hi tenia una desconnexió total.

En eixe context, va arribar la visita de Julio Anguita a les Falles de 1992. El partit aleshores va buscar la complicitat de comissions falleres que pogueren ser considerades no hostils. La tasca no era senzilla, amb un populisme i lizondisme triomfant al Cap i casal. En estos casos, la visita solia incloure “sospitosos habituals”, com ara Na Jordana o Arrancapins. Però l’any 1992 una jove comissió s’havia afegit ja a la nòmina de les que podrien considerar-se “falles progressistes”. Era la Falla Universitat Vella, fundada en 1989 al bell mig del Cap i Casal, a la plaça del Patriarca, per una colla d’estudiants valencianistes i progressistes.

I heus ací que un dia de Falles ens crida el regidor Francisco Díez per a preguntar-nos si podríem rebre Julio Anguita. A servidors, aleshores president i secretari de la falla, ens tocà fer guàrdia per rebre’ls. Aquell any, la plaça acollia un cadafal dissenyat per l’artista Víctor Valero i construït al taller de l’enyorat Manolo Martín.

A l’hora convinguda, arribà la comitiva i férem el ritual de rodar la falla detenint-nos en les seues escenes. L’Anguita que recordem era una persona pròxima. No va ser una visita de tràmit. Es va mostrar interessat per les explicacions del cadafal, sobretot per aquells jocs de paraules del valencià que li recordaven expressions i dobles sentits de la seua Còrdova. Se’ns va quedar gravat el fet que havia passejat en múltiples ocasions per aquella plaça, en visites que havia realitzat a la ciutat. L’urbs no li era desconeguda. Comentava la història que s’amagava en cada paret històrica d’eixe espai. Va fer-nos reflexionar al voltant de tot el que amagava sempre qualsevol entorn. En cap moment sentírem parlar de sigles polítiques. Escoltàrem el mestre, la persona reflexiva que comunicava i calava quan estava prop. Sentírem la seua passió pels cadafals efímers i el respecte per la festa fallera. Entenia ja de la importància de les falles quan encara una part destacada del sector progressista no veia ni llum ni part positiva de la festa. Amb eixe mestratge, i quasi bocabadats, ens quedàrem els membres del grup quan tinguérem la sort de compartir una vesprada amb el mestre i polític Julio Anguita.

Ara se’n va Anguita. I és de justícia recuperar i fer que el seu tarannà més profitós es quede entre nosaltres. Hi ha molt que val la pena recuperar i guardar d’este excepcional polític. A banda de la seua dimensió humana, des del col·lectiu Vicent Peris ens quedem amb la seua coherència, integritat i esperit crític. Tots tres són valors que cal reivindicar, perquè ens faran eixir més i millor d’esta etapa negra de la nostra història.

(*) Col·lectiu Vicent Peris