Egipte va ser el lloc per excel·lència on va començar a florir la vida anacorètica i la vida cenobítica durant pràcticament dos segles, des de Sant Antoni, en 271 i Sant Pacomi, el 320, fins a la mort d´Arseni el 449.
El nord d´Egipte i el desert de Gaza van ser habitats de seguida per monjos. En alguns llocs es vivia de forma anacorètica i en altres predominava una cenobitisme. I va ser al desert de Gaza on trobem una mescla d´aquestes dues formes de vida monàstica, i ja concretament al segle VI, en temps de Sant Benet. Així a finals del segle V, el monjo Sèrid fundà un monestir i després en fundà d´altres en aquesta regió del desert de Gaza. Eren monestirs cèlebres per la santedat de vida dels seus monjos, alguns dels quals no van deixar res escrit, però altres sí que van algunes obres. I és gràcies als textos que ens van deixar que podem saber qui eren i com vivien. Tenim escrits de Barsanufi i de Joan, del cenobita Doroteu i també de Dositeu, que, amb Sèrid, són anomenats monjos del Desert de Gaza.
Un d´aquest monjos va ser Sèrid, un personatge humil del qual no sabem pràcticament res. Va fundar un monestir i es va formar amb Barsanufi. Va ser un monjo obedient i humil i amb el temps esdevingué un pare espiritual comprensiu i sol·lícit pels seus monjos. Sèrid va morir sobre el 560.
Barsanufi va ser un monjo eminent per la saviesa, la doctrina i la santedat de vida. Era anomenat "El gran Ancià". Havia nascut a l´Egipte sobre el 460. Primer va viure com a ermità i després, passà a viure a prop del monestir de l´abat Sèrid, que escrivia les cartes que Barsanufi li encarregava. De Barsanufi podríem destacar la seua gran humilitat i també la seua gran caritat. Del conjunt de les seus textos podem deduir el seu elevat grau de contemplació i la familiaritat amb la qual tractava Déu.
Pel que fa al tercer dels Pares del Desert de Gaza, Joan, va ser, com Sèrid, deixeble de Barsanufi. En les seues cartes Barsanufi parlava de Joan com "L´altre Ancià" i també va ser anomenat "El Profeta". Va ser com el doble de Barsanufi. Tant en la doctrina de Barsanufi com en la de Joan, hi ha com a centre de vida la caritat, que és com l´essència de la perfecció.
Doroteu va ser el quart dels Monjos de Gaza. Les seues obres són molt riques en doctrina i a més, fàcils de llegir. Va ser el més importants dels Monjos de Gaza i el més pròxim a la vida cenobítica. Va nàixer a principis del segle V a Antioquia, en una família que ja era cristiana. Per això va rebre una bona formació humanística, que podem vore en les seues obres. Gràcies a les seues cartes descobrim com va ser la formació d´aquest jove monjo, que amb el temps arribaria a ser un dels grans pares del monaquisme. Va entrar al monestir de l´abat Sèrid i per la seua correspondència descobrim com, des de la seua entrada al monestir, va haver de suportar diferents proves i temptacions. La seua gran fortalesa davant d´aquesta lluita, va ser la seua confiança i l´obertura de cor en els seus mestres espirituals. Així, el fruit d´aquesta humil obertura li va portar la pau, de tal manera que Doroteu ja no s´inquietava per les proves que li venien.
A Doroteu se li van confiar els serveis d´acollida d´hostes i de pelegrins, després va ser infermer i més tard pare espiritual, especialment de Dositeu. Són famoses les seues Instruccions, escrites amb un estil senzill, i que són un tresor de finor espiritual i de profunditat psicològica
L´últim dels Monjos del Desert de Gaza va ser Dositeu, que en la seua joventut va ser patge d´un general i que per això mateix es preparava per a la vida militar. Però en un viatge a Palestina es va convertir i entrà al monestir de l´abat Sèrid, que el va confiar a Doroteu, que el va ajudar amb prudència en el progrés de la vida monàstica. Degut a la seua mala salut, Dositeu, va ser ajudat sol·lícitament per Doroteu en la dolcesa, l´obediència, la paciència i la caritat fraterna, és a dir en la fidelitat a les coses menudes i senzilles, una doctrina que avançava el que després viuria Santa Teresa de l´Infant Jesús en la seua infància espiritual. Degut a la seua sòlida formació, Dositeu arribà a la santedat de vida i a la seua amistat amb Déu.
Els Monjos de Gaza ens permeten comprendre l´esperit de confiança en el qual ha de viure el monjo i també el desig d´una pregària contínua. La vida d´aquests monjos ens mostra la importància de l´abandonament a la Divina Providència, a partir de la humilitat (de la mateixa manera que un xiquet s´abandona confiadament a sa mare), un camí que porta a la contemplació de Déu.
