Abans era tradicional fer cada Divendres Sant el Sermó de les Set Paraules, per meditar la Passió del Senyor, seguint les set paraules que Jesús digué a la creu.

Pròpiament no són set les paraules que es comenten en aquest sermó, sinó les set frases que Jesús digué al Gòlgota quan estava crucificat. D´aquesta manera els cristians, acompanyats pel capellà que feia el sermó, anaven resseguint els últims moments de Jesús, abans d´expirar.

Les Set Paraules de Jesús a la Creu van ser analitzades per primera vegada pel monjo cistercenc del segle XII, Arnauld de Bonneval. Però va ser Sant Rober Bel·larmí qui impulsà la seua difusió i devoció, en escriure el tractat "Sobre les Set Paraules pronunciades per Crist a l Creu".

Al llarg dels quatre Evangelis, és Sant Lluc qui recollí la primera, la segona i l´última de les Set Paraules. Per la seua part, el Quart Evangeli, recollí la tercera, la cinquena i la sisena de les frases de Jesús. I finalment Sant Marc i Sant Mateu ens presenten la quarta de les paraules de Jesús.

La primera de les frases de Jesús a la Creu, "Pare, perdoneu-los que no saben el que fan" (Lc 23:34) es la intercessió de Jesús a favor d´aquells que l´havien condemnat a mort i crucificat. Jesús al sermó de la muntanya ens va donar la nova llei del Regne, en la qual la compassió i la misericòrdia han de ser la norma de vida dels cristians. I per això el perdó és un dels trets característics dels deixebles de Jesús. Així ho va fer vore el Mestre quan Pere li va preguntar quantes vegades havia de perdonar: "Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? Fins a set vegades?" (Mt 18:21). Jesús no posa límits al perdó, perquè l´amor ens ha de fer perdonar sempre: "No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set", és a dir, sempre. I també en el Parenostre, Jesús ens convida al perdó mutu. Per això a la creu, Jesús va perdonar els seus botxins, implorant el perdó del Pare per aquells que l´havien crucificat.

La segona de les Set Paraules, "Et promet que hui estaràs amb mi al paradís" (Lc 23:43) està adreçada a l´anomenat "bon lladre", clavat a la creu també, al costat de Jesús. Al llarg de la seua vida, Jesús va mostrar sempre la seua sol·licitud pels qui patien i va acollir el clam dels més desvalguts. També a la creu, Jesús acollí la súplica d´aquell que la devoció popular ha anomenat Sant Dimas, el lladre que va reconèixer el Mestre com a Senyor: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". I per això Jesús va prometre al bon lladre que seria acollit al Regne. Jesús no tanca mai les portes del Regne a ningú. Al contrari: la seua actitud és d´acolliment i d´obertura a tots els qui se li acosten.

La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: "Mare, ací tens el teu fill" i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: "Ací tens la teua mare" (Jo 19:26-27). En la primera frase, Jesús donà Maria al deixeble com a mare. Però no únicament al deixeble. Jesús va fer de Maria, mare de l´Església, de tots els cristians, com ressaltà el Vaticà II en la Constitució "Lumen gentium", en dir que Maria és "veritable mare dels membres (de Crist)....pel fet d´haver cooperat amb el seu amor a que naixeren a l´Església els fidels" (LG nº 53). I és en la segona de les frases, l´adreçada a Joan, que Jesús ens demana que veiem i que tinguem Maria com a mare.

La quarta frase de Jesús, "Déu meu, Déu meu, per què m´heu abandonat" (Mc 15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat, quan sent el silenci de Déu. I en aquest crit hi ha també el dolor dels qui senten l´abandonament de Déu enmig del seu dolor: els qui no tenen treball, els malalts, els qui passen per un depressió, els immigrants, els qui moren de fam....El crit de Jesús a la creu és també el crit del nostre món. El bisbe Pere Casaldàliga comentava aquesta paraula de Jesús a la creu així: "És l´hora de les tenebres, del silenci del Pare, per al seu Fill. És l´hora de la fe, fosca i despullada, del silenci de Déu, per a tots nosaltres".

La cinquena frase, "Tinc set" (Jo 19:28) expressa el cansament i l´ofegament de Jesús a la creu. Però també la set de Déu i de portar Déu al nostre món. Per això el bisbe Pere Casaldàliga deia referent a aquesta paraula de Jesús: "Tu tens set ¿de què, oh Font d´Aigua Viva? Sabem que serà d´aquesta boca, reseca per la set, d´on ens vindrà l´himne de l´Alegria, el vi de la Fraternitat, i el creixement joiós de la Terra Promesa! Dóna´ns set de la set! Dóna´ns set de Déu! "

La sisena frase, "Tot s´ha acomplert" (Jo 19:30) és el final. Jesús ha viscut donant-se als altres i ara ha arribat al terme. El jesuïta Karl Rahner evocava així aquesta sisena paraula de Jesús a la creu: "El final és l´acompliment, perquè acabar amb fidelitat i amb amor, és l´apoteosi. El teu declinar és la teua visctòria".

Finalment, l´última de les Set Paraules de Jesús, "Pare a les teues mans encomane el meu esperit" (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en el Déu-Abbà. El Déu en el qual Jesús va confiar sempre. El Déu que defèn els pobres, que encoratja els desanimats, que acull els pecadors. El Déu, l´amor del qual "s´estén de generació en generació", que manifesta el seu poder derrocant els poderosos del soli i exalçant els humils. És el Déu del Magníficat (Lc 2:46-56). Amb aquesta frase Jesús es posà en les mans del Pare. I per això el bisbe Pere Casaldàliga comentava així aquesta paraula: "Descansa en Pau, finalment, en la Pau del Pare, Tu que eres la nostra Pau".

Jesús a la creu és l´expressió de l´amor de Déu per tots nosaltres, i en les seues Set Paraules trobem com una síntesi de la seua vida.