El dia 23 de juliol, celebrem la festa litúrgica dels tres germans, fills de Carlet, Bernat, Maria i Gràcia.

Ahmet Ibn al-Mansur, que amb el temps seria fra Bernat, monjo de Poblet, va nàixer a l´alqueria de Pintarrafes, a prop de Carlet, sobre el 1135, com canten aquests Goigs: "D´Almansor, rei de Carlet,/ fill legítim i agraciat/ sou en Pintarrafes nat,/ criat moro i dit Ahmet;/ puix de Déu fóreu elet/ per a ser nostre advocat".

Son pare, Al-Mansur envià Ahmet a la cort del rei Llop de València, que més tard l´envià com a delegat seu a la cort del seu poderós veí, el comte de Barcelona. El viatge, pel 1156, va capgirar la vida del jove Ahmet. Alguns diuen que va ser anant a Barcelona, i d´altres que va ser tornant d´allà, que Ahmet i els seus acompanyants, en passar pels boscos de Prades es van desorientar i sentint les campanes de Poblet, van anar a parar al monestir, on foren acollits amb afabilitat i senzillesa i atesos amb gran caritat, tal com demana Sant Benet que es faça amb tots els hostes i pelegrins: "En l´ambaixada del rei,/ caminant a Barcelona,/ perduda vostra persona/ en Poblet trobà remei,/ deixant la morisca llei/ per la del Crucificat". Ahmet, en la seua estada al monestir, s´interessà pel cristianisme i demanà parlar amb l´abat. L´ambient de pregària i de fraternitat dels monjos va captivar a Ahmet, que resolgué fer-se cristià i quedar-se al monestir. En ser batejat, l´abat l´imposà el nom de Bernat, que volent seguir a Crist, demanà que l´admeteren com a monjo. Vista la seua humil i sincera petició, fou admès al noviciat, i al cap d´un any se l´imposà la cogulla monàstica, signe de la seua consagració a Déu.

Uns anys més tard, volent portar la fe als seus familiars, demanà a l´abat Hug, anar a Carlet. En arribar al poble, el seu germà Al-Mansur li va retraure que haguera abandonat l´Islam. Però les seues germanes, Saida i Soraida acceptaren la fe, que en ser batejades, prengueren el nom de Maria i Gràcia: "A casa el germà tornàreu/ d´amor de Déu abrasat/ i amb lo baptisme sagrat/ vostres germanes dotàreu/ les traguéreu i portàreu/ camí de la cristiandat ". Amb la dificultat de viure el cristianisme enmig de l´Islam, els tres germans decidiren fugir a terres cristianes. I va ser a prop d´Alzira, on Bernat, Maria i Gràcia van ser detinguts i portats davant del seu germà, que els ordenà que abandonaren la fe del Crist. Bernat fou lligat a la soca d´un arbre i un guàrdia li clavà al front un clau d´amarrar barques i Maria i Gràcia foren degollades: "Molt furiós vostre germà/ vos buscà amb gran companyia/ i a Vós, a Gràcia i Maria/ en un bosc vos encontrà;/ cruelment les degollà/ sent vostre front enclavat".

Quan la ciutat va ser conquerida pel rei Jaume I, van ser trobades les tombes dels màrtirs i el Conqueridor va fer construir al lloc del trobament una capella, com ho conta Martí de Viciana: "el rei Jaume manà fundar una capella i posar en sepultura els tres cossos".

Posteriorment, en un informe de 1604, el capellà d´Alzira Lluís Loguín, i els alzirenys Francesc Rodilla, Vicent Baesa i Miquel Florià, declararen que pel miracle d´unes llums que baixaven del cel, es trobaren els cossos dels màrtirs: "Estiguéreu soterrats/ en aquell bosc molt espès/ centúries d´anys, tots, els tres/ i de les gents, oblidats/ del Cel sou manifestats/ amb llums de gran claredat". Per això el Comú de la Ciutat, el 19 de juliol de 1643, acceptà el patronatge de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia sobre la vila. També Carlet, quan al segle XVII obtingué unes relíquies dels seus màrtirs, expressà amb alegria la seua devoció, construint una ermita en honor dels seus fills.

Que per aquest sants aconseguim la gràcia i la glòria, tal com canta una de les estrofes dels Goigs del segle XV en honor dels tres germans màrtirs: "puix per a remei del món/ lo gran Déu vos ha enviat,/ alcançau-nos gràcia y glòria,/ Bernat benaventurat" .

Que Fra Bernat, el sant monjo de Poblet, amb les seues germanes Gràcia i Maria, siguen per als cristians de Carlet i d´Alzira, exemples de fe i de fidelitat a la vocació rebuda.