El 7 de setembre de 2009, hui fa sis anys, moria Mossèn Antoni Sanchis, després d´una vida dedicada al servei de l´Evangeli i a l´atenció als malalts. Mossèn Antoni, com era conegut col·loquialment, era per damunt de tot un home bo, un "servidor per amor de Jesús" (2 C 4,5), una persona que va saber estimar hòmens i dones, sense cap mena de distinció, tant si eren de "missa", com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat, amb el seu bon humor i la seua ironia, era una persona que estimava i es feia estimar!
Antoni Sanchis i Martínez va nàixer a Alberic el 12 de maig de 1923. Va ser ordenat prevere el 23 de juny de 1946, i destinat com a vicari a la parròquia de Sant Bartomeu de Xàbia, amb només 23 anys. El 1948 va ser enviat a la Universitat Pontifícia de Salamanca per tal de fer la llicència en Dret Canònic, i el 1950 passava a ser rector d´Alcàntera, fent-se càrrec també de Gavarda i de Beneixida. El 1957 fou nomenat Consiliari Diocesà de la Joventut d´Acció Catòlica, i un any més tard, prefecte de teòlegs del Seminari de València. En 1962 ocupà la plaça de capellà a l´Hospital Provincial, on es va jubilar l´any 1988. Malgrat la jubilació, mossèn Antoni encara acceptà fer-se càrrec de la parròquia de Benimuslem, de 1993 a 1996.
Mossèn Antoni Sanchis era un rector obert, dialogant i avançat, que es feia amb tothom. Només cal recordar, com a diferència dels altres capellans (i parle dels anys 50) que acostumava a anar al bar del poble per parlar amb la gent o a desplaçar-se d´un poble a l´altre en una moto Gucci.
La seua manera de fer, lliure i plenament evangèlica, li va valdre més d´un "monitum" o advertència per part d´una jerarquia ancorada en el passat. Mossèn Antoni contava com una vegada, quan ell era prefecte del Seminari, va ser censurat pel mateix rector, pel fet d´estar parlant en valencià davant de dos seminaristes. "Al Seminari, parlar en valencià estava prohibit. D´això, crec (diu en el seu deliciós llibre, "Despullament eclesiàstic d´un mossèn septuagenari") que encara no ens hem refet totalment". Però amb el seu caràcter senzill, humà i rialler, sabia prendre´s la vida amb il·lusió, amb esperança i amb alegria.
Mossèn Antoni era un capellà preocupat per la nostra llengua. Ell mateix contava com va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, "aquella institució tan gloriosa que hui, malauradament, per motius polítics, ha esdevingut factor de secessionisme de la unitat de la llengua". La seua amistat amb mossèn Vicent Sorribes el va ajudar i molt, a viure el valencianisme. Mossèn Antoni també col·laborà amb entusiasme en la difusió d´El Llibre del Poble de Déu, el missal preparat pel P. Pere Riutort, per tal de fer possible la litúrgia en valencià.
Quan l´any 1968 la revista "Serra d´Or", publicada a Montserrat, dedicà un número monogràfic al País Valencià, el periodista J. J. Pérez Benlloch parlà llargament amb mossèn Antoni "de tot allò que duguera referències a la religió al país". A la pregunta del periodista Pérez Benlloch sobre la llengua a la litúrgia, mossèn Antoni contestava: "La veritat és que la UNESCO i el Concili fixen i recomanen la línia a seguir-hi. Però pense que la clerecia valenciana encara no s´ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s´hi ha fet camí. Si mirem enrera, podem ser, fins i tot, optimistes. Jo recorde que, després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià".
Uns anys més tard, mossèn Antoni escrivia: "Els cristians valencians, i els propis sacerdots valencians, tenim el deure ineludible d´anar fent que l´Església de València esdevinga plenament valenciana". I afegia encara: "Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l´any, sinó sempre". Amb valentia, mossèn Antoni acabava així: "La pseudo discussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una església castellanitzada....Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets".
Sempre que anava a l´Alcúdia, el meu poble, a passar uns dies amb els meus pares i les meues germanes, em desplaçava a Alberic per tal visitar a mossèn Antoni. Passar una estona amb ell, parlar, i sobretot escoltar un home ple de saviesa i de sentit comú, era per a mi un regal de Déu.
L´any 2000 quan vaig anar a vore´l, em regalà el seu llibre amb una dedicatòria manuscrita, que revela la seua humilitat i la seua bondat: "A la Comunitat benedictina de Montserrat, "ex toto corde", amb la pretensió (desproporcionada, potser?) de que forme part de la biblioteca d´aquest històric monestir, glòria de l´Església i de Catalunya. Antoni Sanchis. Any jubilar, 2000".
Des d´aquell dia, el llibre "Despullament eclesiàstic d´un mossèn septuagenari" forma part de la biblioteca de Montserrat, com un testimoni de la vida senzilla i exemplar de mossèn Antoni, un home de fe. Un home bo.
