Els parlants, quan senten la necessitat de precisar o distingir significats, sovint recorren a un subtil joc de variacions per a ajudar-se a desfer possibles equívocs. I així és com s'ha actuat amb el verb «cremar», en què s'ha produït una especialització semàntica entre les variants nominals que s'han generat a partir de la forma verbal. Tres formes s'han creat per a intentar matisar els diversos significats: «crema», «cremada» i «cremà».
La paraula «crema» s'ha format a partir de l'arrel del verb «cremar» mantenint la vocal temàtica pròpia dels verbs de la primera conjugació. És un procediment de creació lèxica que ha donat lloc a noms com «crida», «pesca» o «prova», derivats de «cridar», «pescar» o «provar», respectivament. Amb el substantiu «crema» es designa concretament l'acció de cremar alguna cosa. I així diem, per exemple, «la crema de restolls», «de brossa», «de llenya», etc.
El mot «cremada», per la seua banda, és un vocable format a partir de l'habilitació com a substantiu del participi femení singular del verb «cremar», amb un procés de formació anàleg al que s'ha seguit en molts altres noms, com ara «abraçada», «clavada» o «passada», i fa referència a l'efecte de cremar, és a dir, a la lesió produïda en la pell per l'acció del foc o alguna substància abrasiva.
Finalment, el vocable «cremà» és un acurtament de «cremada», produït per l'emmudiment de la consonant «d» de la terminació «-ada». És un fenomen fonètic habitual del parlar valencià que afecta de manera general totes les paraules acabades en esta mateixa terminació, com «vegada», «acalorada» o «pujada». Però, escrita així, «cremà», ometent la part final del sufix «-ada», la gran majoria dels valencians l'associen immediatament a l'acte festiu de cremar una falla la nit de Sant Josep (o, en el seu cas, una foguera la nit de Sant Joan). Esta pràctica reductora de la part final s'ha estés també a altres paraules relacionades amb determinades manifestacions de la cultura popular, com «cremà», «plantà», «mascletà», «filà» o «albà». En la percepció de molts parlants, el restabliment de la terminació «-ada» en este tipus de mots no sols produiria una pronunciació afectada, sinó que fins i tot en l'expressió escrita „si més no en certs textos„ alteraria el seu caràcter eminentment popular. I no és tampoc una raresa. En valencià també tenim molts altres casos en què un mateix ètim s'ha bifurcat en dos variants, una de caràcter més culte i una altra de més popular, com «rector», 'director d'una universitat', i «retor», 'capellà'. En castellà, per contrastar este mateix fenomen amb una altra llengua pròxima i coneguda, s'ha adoptat una solució paral·lela en paraules com «cantaor», «bailaor» o «tablao», que conviuen en l'ús i en els diccionaris amb «cantador», «bailador» o «tablado» per a referir-se a la persona que canta, balla o al mateix escenari d'espectacles flamencs; i de manera semblant s'ha operat també amb la nostra «fideuà», adaptada al castellà i en altres llengües com a «fideuá». Cada paraula té la seua pròpia història, forjada per l'ús dels parlants, que fan que vaja associant-se ineludiblement a determinats sentits específics.
