Què fem amb Joanet?

Quan parlem de l’esclavitud, sovint ens sol vindre al cap la imatge dels camps de cotó de l’Amèrica profunda. Però tots saben que aquesta, ha format part de totes les civilitzacions al llarg de la història. Hui els parlaré d’un de tants exemples que he trobat a Alaquàs ─el meu poble─ al segle XV. En aquest període he vist com, russos, tàrtars, nord-africans, congolesos, guineans, i fins i tot, canaris, van ser propietat dels distints senyors i senyores que van regir aquest poble de l’horta de València. Encara que, paradoxalment, al mateix temps, Bernat i Sebastià, dos homes de raça negra, van ocupar el càrrec de nunci, o trompeta; és a dir, la persona encarregada de notificar les decisions del Consell; fer la crida per a realitzar les subhastes, o convocar els veïns al Consell general de la universitat cristiana, i l’aljama sarraïna, entre altres coses.

Ara, potser a algú li donaria un “cinc de copes”!

El mercat d’esclaus estava tan arrelat en la societat que, fins i tot, un cuiner de raça negra que era llibert, és a dir, que havia sigut esclau, li va vendre a Jacmot Aguilar, llavors senyor d’Alaquàs, una esclava de la mateixa raça que ell. Tot i això, no vagen a creure que tindre esclaus només era cosa dels poderosos. He pogut veure com gent del poble, tant cristians com sarraïns, també en tenien. Només feia falta comptar amb prou diners per a comprar-los. Depenent de l’edat, 30, 40, o 50 lliures era un preu prou habitual. Poc més o menys això era el que costava una casa quan es venia el domini útil a altre veí.

Tres possibilitats per la llibertat

Un esclau només tenia tres possibilitats d’aconseguir la llibertat: que els amos li la concediren graciosament; comprar-la, o esperar a la seua defunció, moment en el qual era habitual deixar establert que així fora. En l’exemple que mostre, va haver d’esperar fins al final, però, a més, els amos anaren canviant d’opinió al llarg dels anys, respecte d’una donació que volien fer-li.

Em referiré a una família que va viure a Alaquàs en aquells anys, que estava formada per Antoni Renard i Jaumeta Sarrió; no tenien fills, i eren llauradors. Vivien al carrer Major, i la casa tenia un corral d’ovelles que donava a l’actual carrer dels Benlliure. Cal dir que, com veuran, la família Sarrió es dedicava a la ramaderia ovina.

El matrimoni tenia un esclau negre de nom Joanet. No els puc dir l’edat perquè no figura en cap document, i el diminutiu, com en el cas de Jaumeta, no sempre indica si és jove o gran. Devia treballar en el camp i el ramat, a més d’encarregar-se dels animals de la casa.

Antoni i Jaumeta van fer testament en l’any 1491, i en ell, Antoni donava llibertat a Joanet després de la seua mort, i li llegava una casa i una cafissada de terra. Jaumeta, com que, tant l’esclau, com la casa i les terres, formaven part dels béns comuns, donava conformitat al que havia disposat el seu marit. En 1492, el matrimoni modificava el que havien ordenat; de manera que Joanet seria franc i lliure després de morir ambdós, a la vegada que li revocaven el llegat de la casa i terres. Jaumeta, degué dir-li al seu marit això de... atén: i jo què? El motiu que els va dur a revocar la donació és una incògnita.

Com qualsevol bé de l'herència

L’any següent Antoni en els seus últims codicils, ratificava la llibertat de Joanet, i posava una salvaguarda per al cas que els hereus de la seua muller protestaren per la part que els tocava de la meitat de l’esclau, autoritzant a prendre dels seus béns la quantitat que bastara. En tot cas, havia de quedar lliure. Sense béns, però lliure. Com veuran, era tractat com qualsevol altre bé de l’herència.

Finalment, Jaumeta es va apiadar de Joan, i va fer uns últims codicils expressament per a donar-li la llibertat i fer-li llegat d’una cafissada de terra en l’horta d’Alaquàs. En aquest document fet en 1495, ja no utilitza el diminutiu, ja era Joan, negre.

La resta de l’herència fou per als nebots de Jaumeta: Miquel Sarrió, que llavors vivia en Aldaia i Joan Sarrió, fills del seu germà difunt Domènec Sarrió, que va morir de pesta; i Miquel, fill de l’altre germà, el també difunt Joan Sarrió, van ser els hereus universals.

Pel que els deia més amunt respecte de l’ofici de ramaders dels Sarrió, només els diré que, quan va morir Miquel ─el que vivia en Aldaia─ en l’any 1497, el seu germà Joan va fer inventari de béns, i la cabanya que tenien ambdós era de tres mil quatre-cents cinquanta caps; i a més, dos ases mascles; setze someres i vint-i-cinc gossos.

La llibertat

Per a gaudir de la llibertat, i de la cafissada de terra, hagué d’esperar fins a l’any 1499, quan la seua ama Jaumeta va passar a millor vida. Està soterrada junt amb el seu marit en l’església de l’Olivar d’Alaquàs. De Joan, no sabem que va ser d’ell. Era un últim dels últims. Com eixos que ara toquen a les nostres portes, i que tant molesten a alguns.

Suscríbete para seguir leyendo