Des dels anys 80, l'equip format pels historiadors i autors d'este llibre Manuel Vicent Febrer Romaguera, cronista d'Alcàsser, Josep Royo Martínez, cronista de Torrent, Miquel Fernández Aragón, de Paiporta i Josep Ramon Sanchis Alfonso, cronista d'Aldaia i arxiver-bibliotecari de Torrent, porten realitzant destacats treballs d'investigació a la comarca, entre els que es troba el tema del regadiu històric de Torrent i Picanya. Açò els va suposar consultar arxius tan importants com l'Arxiu Històric Nacional, el de la Corona d'Aragó, el del Regne de València, el de Protocols del Col·legi del Corpus Christi, el de la Diputació Provincial de València i d'altres com l'Arxiu Municipal de Torrent. Així com arreplegar testimonis orals als anys 80 sobre esta horta, que hui en dia serien impossibles d'aconseguir.
Fruit d'estes investigacions i tota aquesta documentació recopilada, estos quatre autors varen decidir presentar-se en 2005 al Premi d'Investigació d'Estudis Locals de Picanya, que varen guanyar. Aquest fet va donar lloc al llibre publicat al 2008 titulat «El regadiu històric de la Sèquia de les Fonts de Torrent en Picanya», número 13 de la Col·lecció d'Estudis locals Pont Vell, dirigida pel polifacètic intel·lectual i destacat investigador Alfred Ramos.
Introducció
El reg de l'horta de Picanya, situada al sud del Barranc de Torrent, presentava unes característiques especials, diferents a les terres situades al nord del mateix, conegudes com del Realeng -que regaven de la sèquia de Benàger i Faitanar- ja que no rebia aigua de les sèquies del riu Túria sinó de fonts i de barrancs. Per tant, la seua gestió administrativa no depenia del Tribunal de les Aigües, sinó des de l'atorgament per l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital de la carta pobla en 1248, del Consell Municipal de Torrent.
Aquest sistema partia de la presa coneguda com El Pantà, situada al terme de Torrent, al mig del Barranc de l'Horteta d'on naixia la Sèquia de les Fonts. El seu cabdal es devia gràcies a l'existència de fonts o brolladors que naixien prop del llit del Barranc -sent les més importants els ullals del Clot de Baylón i la font de Sant Lluís-, que donaven lloc a l'existència d'un corrent d'aigua prou regular pel mateix. Aquest, a través d'un sistema de captació i distribució, abastia la major part dels usos industrials-artesanals i domèstics dels nuclis urbans de Torrent i Picanya i la seua horta situada a la dreta del llit del Barranc de Torrent.
De la Sèquia de les Fonts, a l'altura del desaparegut molí de Torrent que s'ubicava a l'actual carrer Músic José Ortí Soriano, sortia un braç que es coneixia com la Sèquia de Picanya, que és l'objecte principal del present llibre que hui es ressenya.
La publicació
En primer lloc, presenta una introducció geogràfica amb dades sobre el medi físic, la composició geològica del subsòl, la vegetació i el clima del Barranc i els seus afluents. El segon capítol del llibre es dedica al possible origen del sistema de regadiu de les fonts del senyoriu de Torrent i Picanya, atorgat a l'Ordre de l'Hospital pel rei Jaume I en 1233, deixant en evidència que la seua estructura bàsica es d'origen andalusí. De fet hi ha constància en la carta pobla del 28 de novembre de 1248, de l'existència aleshores d'un assut així com d'una sèquia principal, que en aquest document, rebien el seu domini tots els repobladors cristians de Torrent de manera gratuïta. La seua gestió va ser atorgada per l'Ordre al Consell Municipal de Torrent, el que donarà lloc a enfrontaments i plets periòdics a partir del moment de la constitució del Consell Municipal de Picanya cap al segle XVI.
De fet, al segle XIII Rahal de Maçot -primitiu nom de Picanya- formava part del mateix senyoriu que Torrent, encara que va constituir una finca rústica de titularitat privada fins a poc abans de 1260, quan va passar al domini de l'Ordre de l'Hospital. Pocs anys després, en 1267, existeix constància de que quatre nous propietaris útils d'algunes d'estes terres varen comprar a l'Ordre la meitat de les hores de dret d'aigua que tenia reservades al territori de Torrent, equivalents a dos dies d'aigua setmanals, per a poder regar els seus camps. Amb el temps el reg es va estendre a la resta de la part sud del terme i els autors apunten a que probablement va donar origen a l'explotació de l'horta local de Picanya, que va evolucionar creixent conjuntament amb el règim de distribució de l'aigua i la captació de nous aqüífers per a garantir i augmentar el cabdal de la sèquia.
A quart lloc, s'arrepleguen les obres de reparació, ampliació i millora que s'han pogut documentar del sistema de reg composat per l'assut del Pantà i a la Sèquia de les Fonts, així com al braç de la Sèquia de Picanya des del segle XVIII, -quan ja existia una junta general de regants-, fins a un projecte d'enllumenament d'aigües subterrànies al barranc de l'Horteta de 1869.
El següent aspecte en el que es centra, és en l'ús de les aigües de la Sèquia, que anaven des de la seua utilització amb fins domèstics i en major mesura per a l'agricultura, la molineria, els escorxadors o els usos relacionats amb l'industria de la rajoleria, la taulelleria o la terrisseria, -aquestes últimes que se solien ubicar junt a les sèquies-, així com altres activitats artesanals relacionades amb l'alimentació i la higiene personal.
A continuació, es parla de com el fet de que el Consell Municipal de Torrent gestionara des del segle XIII la Sèquia de les Fonts, de la que partia la Sèquia de Picanya, va donar lloc a molts conflictes i plets, que encara continuaren al segle XIX. Açò va dur finalment, després de la l'aprovació llei d'aigües de 1879, a la constitució en 1902 de la «Comunidad de Regantes de Torrente» de la Sèquia de les Fonts, en la que quedaren representats els regants del terme de Picanya.
En següent lloc, s'arreplega la distribució de les hores de reg de la Sèquia de les Fonts a Picanya, que coneguem gràcies al testimoni d'Isidre Miquel i Casanova a la «Memoria sobre la villa de Torrente», escrita cap a 1868. Al capítol XXIV d'esta obra, parla del sistema de distribució de les aigües de reg, de quan encara es contava amb un sistema de repartiment derivat de l'utilitzat en època medieval, informació que els seus autors consideren de gran valor històric i fonamental per a esta investigació. Açò es traduïa en que a finals del segle XIX, les quatre alqueries de Picanya existents aleshores, es repartien a torns les hores de reg, a través de la Sèquia de Picanya, des de la posta de sol del diumenge fins a la posta de sol del dilluns.
A aquest apartat també s'estudia l'evolució de les alqueries de Picanya existents des del segle XVI fins al segle XIX, les quals es trobaven relativament juntes, formant el nucli primitiu de l'actual població. Cap a 1868, existien quatre alqueries: la de Baviera, la de Tovar, la de Sant Joan del Mercat -que va pertànyer al clergat d'esta parròquia de València i que els investigadors ubiquen a l'actual edifici de l'Ateneu de Picanya- i per últim la del Canonge Alcedo que al segle XVIII havia segut propietat del Col·legi del Patriarca.
Per a finalitzar, cal destacar l'extens apèndix amb el que es tanca el llibre, on consten nombrosos documents transcrits des del segle XIII fins al segle XIX i que demostra el gran esforç i dilatat treball de dècades dels seus autors per a poder documentar esta obra, el que posa en evidència la importància del treball realitzat. En definitiva, una publicació que ajuda a documentar aquest patrimoni etnològic, en ocasions poc considerat.
El traçat de la Sèquia
A més la publicació, en apartats anteriors, tracta de reconstruir les característiques i el traçat de la Sèquia de les Fonts que reproduïm a continuació. Aquesta amb un curs de tres quilòmetres, naixia de l'assut del Pantà mitjançant un partidor i continuava el seu traçat amb un caixer quadrangular per la vora dreta del Barranc de l'Horteta, travessant diversos accidents i barrancons que eren salvats a través «d'arquets» o menuts aqüeductes, fins arribar al nucli poblacional de Torrent. Allí la Sèquia creuava l'actual centre urbà, on permetia als seus habitants fer ús domèstic de la mateixa i on al llarg del seu recorregut, partien diversos braços per al reg. En arribar al molí del segle XIV es bifurcava en dos filloles, la primera que es deia la Sèquia del Ràfol, que arribava fins al Mas del mateix nom ubicat a l'extrem est del terme de Torrent; i la segon, la Sèquia de Picanya, que després de regar els camps contigus al Barranc de Torrent, arribava fins al terme de Picanya.
Aquesta, a l'entrada del nucli poblacional arribava a un partidor ubicat junt al desaparegut escorxador on es dividia en dos braçals: El primer, que travessava el centre de la població, passant pel carreró del Cinema en direcció cap a l'Horta del camí de Paiporta; I el segon, que es dirigia cap al sud, fins arribar a un altre partidor conegut com el de l'Antigor. En aquest últim punt, se subdividia en altres dos braços, que regaven camps de la partida de la Rodà, on més avant els dos braçals tornaven a confluir en un sol, enfilant-se cap al terme de Catarroja per a desaiguar, braçal que es coneixia com el desaigüe de Torrent.
Tot aquest patrimoni hidràulic que constitueixen els braçals de la Sèquia de Picanya, -que va funcionar fins principis dels anys 30 del segle XX-, ha desaparegut en part degut al creixement del seu nucli urbà. No obstant a la part sud del terme de Picanya, encara es conserva en ús, mitjançant motors, malgrat que va sent substituït paulatinament pel reg per goteig. En aquesta zona, les sèquies presenten actualment un traçat regular a partir de l'antic partidor de l'Antigor, des d'on la podem observar a alguns trams prou deteriorada, junt a parcel·les d'horta abandonades, i coberta en altres trams, però mantenint gran part del seu traçat. Les mateixes, en la majoria dels casos presenten un acabat amb materials d'època contemporània, degut a les obres de reforma i manteniment dutes a terme al segle XX.
Però desgraciadament, al marge d'aquesta publicació, cal dir que a la part nord d'esta horta està programat el sector urbanístic Picanya Sud, on estes terres queden qualificades com a sòl urbanitzable residencial. Baix el meu punt de vista, aquest fet posa en perill el futur de part de l'horta històrica de Picanya i el traçat de les seues sèquies que encara es conserva a la mateixa, que pel contrari caldria recuperar, preservar, restaurar i posar en valor.
