Ara ens ha dit adéu. Vaig coincidir amb Francesc Aledón Vicent fa molts anys. Treballàvem al col·legi «Platero y yo» d'Aldaia. Érem molt més joves. Encara no s'havíem menjat la dècada dels 80, del segle passat. Després hem anat menjant dies, anys i dècades però sempre que me l'he trobat al llarg del temps, sempre he vist un mestre amb un somriure i una barba, a poc a poc, més blanca.
Els seus ulls sempre et miraven i et deien que sabien que coincidíem en moltes coses, en moltes iniciatives, no sempre guanyades. Ell era una d'eixes persones que, ara ja jubilada, continuava a peu del canó en molts fronts amb un denominador comú: la llengua, la cultura i el compromís. I a més feia llibres. D'aquella època mai no oblidaré la seua paciència amb els més menuts: es convertia en un més d'ells i elles i amb la seua veu molt característica, educava i educava molt.
Ell no ensenyava -que també- Ell era la paciència personificada. Mai no alçava la veu però tots els seus alumnes l'escoltaven, totes les «personetes» que formaven part de la seua Canalla del Tirant. I els ensenyava quines coses eren cíviques i quines no. I tantes i tantes coses. Recorde també quan vam plantar els arbres formant la rosa dels vents. I el recorde sempre obert, dialogant, ensenyant també les famílies i establin hàbits. Era tot un mestre. Francesc també era el que ara diríem un «activista» a la nostra societat, sempre compromés amb el País Valencià i amb el seu barri: el Cabanyal. I feia llibres, i feia versos. Continuava al peu del canó. El seu poemari «Sé que has de vindre», com deia Zequi Castellanos: «es deixa portar per l'emoció i fa una anàlisi personal sobre el darrer moment»
Acabe, però, amb una afirmació agosarada: el més important del Francesc ha estat les generacions d'aldaiers i aldaieres que va educar, que va ajudar a veure el món, a intentar que foren feliços. De segur que en saber de la seua mort, han recordat amb enyor aquells anys i al seu mestre.
Aquelles persones que no han estat alumnes seues, saben que Francesc Aledón ha estat una persona que ha deixat penjats als seus cors el teu tarannà, la seua bonhomia, el seu compromís social, la seua sinceritat, l'estima, la crítica constructiva, el respecte, la cosmovisió des del Cabanyal estant, l'alegria, la confiança...
